El Ballet Nacional d’Espanya presenta al Gran Teatre del Liceu una proposta signada per Marcos Morau. El repte és posar en moviment una mirada concreta i conciliar, en un espectacle de flamenc i dansa, l’obra del fotògraf de moda colombià Ruvén Afanador. Conegut pels retrats a celebritats del món del cinema o de la música, Afanador manté una estreta vinculació amb el flamenc —Afanador li ha dedicat dos llibres (Ángel gitano i Mil besos) i el 2008 va signar el cartell de la Biennal de Flamenc—.
Trencant les rígides fronteres que separen les disciplines artístiques, el coreògraf Marcos Morau, director de la companyia La Veronal i Premi Nacional de Dansa 2013, treballa amb la capacitat del fotògraf “per crear personatges a partir de modelar persones reals” i de la seva creativitat per a generar mons “que sorgeixen de la bellesa de la llum i de les ombres”, per elaborar un espectacle que es nodreix de la seva aproximació fotogràfica al flamenc i sobre com un creador aliè al flamenc i a la cultura que l’embolica s’enamora de la seva plàstica i es deixa seduir pel seu llenguatge “directe i punxant com una navalla esmolada”, explica Morau.
El negre teló s’aixeca uns quants pams de terra, i resta després immòbil. Al nostre camp de visió només hi tenen cabuda els peus i els mitjonets del cos de ball, tot i que pel seu hipnòtic taloneig s’escoli també el soroll que fan les rodes d’una bicicleta; l’inconfusible so ara ja gairebé perdut de l’esmolador. Ara, aquests professionals que en d’altres temps recorrien els carrers amb unes bicicletes que a banda de mitjà de transport els hi servien també com a instrument de treball ,mentre pregonaven les seves qualitats al crit de “se afilan cuchillos y navajas” ,gairebé han desaparegut del tot dels nostres grans nuclis urbans. Però de ben segur que caminant pels pobres de l’Andalusia profunda encara ens en trobaríem uns quants prestant els seus serveis. Aquest és només un dels innumerables moments fascinants que t’assalten , un cop entres en la mena de gran estudi fotogràfic que Max Glaenzel ha dissenyat per tal de donar cabuda al molt flamenc i molt desbordat i desbordant imaginari del fotògraf colombià Ruven Afanador. Però aquest moment que té lloc poc després de l’inici de l’espectacle, serveix ja també com a mostra de l’amplitud de mires amb la qual Marcos Morau ha aconseguit crear una enlluernadora simbiosi gairebé perfecte entre el virtuosisme i les arrels tradicionals del Ballet Nacional de España, i l’estil inconfusible d’una companya, La Veronal, que travessa ara mateix el seu més esplèndid moment creatiu. Curiosament, i encara que potser Morau no en tingui cap constància, L’escena del teló mig pujat que deixa veure només peus , mitjons i cuixes dels ballarins em recorda una altra d’un gran clàssic de Broadway , “42nd Street” , en la qual el ritme que seguien aquells peus no era el del taloneig flamenc sinó el d’aquell altre claqué en el qual s’hi pot reconèixer la genètica africana exportada pels esclaus, barrejada amb els ritmes cèltics arribats des d’Irlanda. Insisteixo: probablement Morau no sigui conscient d’aquest paral·lelisme puntual que es produeix entre dos propostes escèniques que no poden ser més diferents. Però alhora , em sembla una casualitat ben significativa; ben representativa de la quantitat d’inputs que venen a donar-li forma a la marca de fàbrica que Morau està deixant en tot allò que toca, dirigeix i coreografia. Aquest teló que s’aixeca uns quants pams de terra, deixa veure alhora la confluència entre la radical modernitat conceptual de la proposta, i la seva refinada forma de centrar la nostra mirada en quelcom tan indissolublement vinculat a l’essència del flamenc i de la dansa espanyola com ara ho és el taloneig. Tot plegat mentre les rodes de la bicicleta connecten l’estilitzada buidor d’un estudi fotogràfic amb el colorisme gairebé folklòric d’un ofici en vies d’extinció .
Les sonoritats electròniques es fonen amb les que deixen anar les cordes d’una guitarra. La Saeta dolguda que transforma el sentiment místic en exhibicionisme vocal es barreja amb les composicions musicals de Juan Cristóbal Saavedra. Les formes dels braços i les mans de la companyia, travessades per un esperit genuïnament Veronal, t’evoquen també de tant en tant aquella geometria amb arrels mediterrànies amb les qual Maurice Béjart tant podia retre-li commogut homenatge a Freddy Mercury com deixar-se arrossegar per les circulars cadències sense fi del “Bolero” de Ravel. I l’estudi fotogràfic et transporta una mica cap aquells estudis buits plens de panels mòbils que Carlos Saura va fer servir per rodar un grapat de pel·lícules flamenques que es troben entre el millor cinema musical mai filmat a Espanya. Tot conviu , a l’espai sonor i visual en el qual Moreau situa el seu muntatge. Però, naturalment, per damunt de tot s’hi troba aquella forma de traspassar el tòpic i capgirar la imatge del duende flamenc que Afanador transmet en les seves magnífiques fotografies. El blanc i negre dels dos llibres que inspiren més directament l’espectacle ( “Angel gitano”, dedicat al flamenc d’ells, i “Mil besos”, centrat en el flamenc d’elles) envaeix per complert el també exclusivament bicolor cromatisme d’una proposta en la qual la llum i les tenebres hi venen a jugar un rol definitori. Com ho fa l’audiovisual dissenyat per Marc Salicrú, capaç de dibuixar gràficament allò que es situa més enllà de la consciencia i clava les seves arrels en territoris oníricament tel·lúrics. Com diu Morau “si els elements de la tradició són tranquil·litzadors per definició, què passa quan es tornen estranys i irreconeixibles? La mirada surrealista d’Afanador sobre el flamenc és molt semblant a la mirada sobre el món que ha nodrit la meva feina al capdavant de La Veronal”. I de fet, no calia ni que ho digués, perquè aquest esplèndid espectacle ho evidència de forma aclaparadora i sense necessitat de més paraules: només cal fullejar els llibres d’Afanador abans o després d’haver gaudit del muntatge, per comprovar tant la creativa fidelitat amb la qual Morau i el Ballet Nacional de España s’han fet seves aquestes imatges recreant-les amb potent imaginació com el comú denominador amb el qual travessen la tradició per mostrar-nos la seva cara oculta.