Ah! és una obra de creació col·lectiva: L’ha escrit una dona violada, algú que va perdre un ull per una pilota de goma, el sirià i l’afganès que no dormen a Europa, un treballador precari, Jara, Mandela i Puig Antich. L’ha escrit l’embarassada que no troba feina, el nen que ha mort a la Franja de Gaza, l’anarquista estigmatitzat pels mitjans, l’algerià que han tancat dins un CIE, la família que no arriba a final de mes. L’han escrit, també, Wilde i Lorca, Frida Kahlo, Edith Piaf i Janis Joplin. Les víctimes de pobresa energètica, les treballadores d’una maquiladora, l’anorèxica i la bulímica, la que ja no té clítoris, els màrtirs de l’1 de maig.
Nosaltres, simplement, hem posat veu al seu crit. Al de Judit i al de totes. Al de totes les putes que han estat lapidades.
Hi ha circumstàncies en què només el crit ofega el dolor. I és amb un crit en la foscor com comença aquest espectacle-denúncia de la companyia El Martell, integrat per una vintena de càpsules breus que s'enllacen les unes amb les altres en només durant seixanta minuts amb la intenció de fusionar en una sola veu i en un sol temps les injustícies, la violència, la repressió, l'explotació que la humanitat ha anat acumulant en el seu trist currículum al llarg de la presumpta civilització, des dels inicis terrenals fins a l'edat primària, la medieval i, sobretot, la contemporània.
És així que els tres intèrprets, en una posada en escena que porta el text cap al teatre físic, el gest i el moviment per tornar al text, parlen de la violació de la dona, de les pilotes de goma de les forces de seguretat, dels treballadors precaris, de la criatura morta a Gaza, de les dones lapidades, de l'anarquista maltractat, dels immigrants perseguits o dels refugiats empresonats darrere una tanca de filferro empuat.
L'autora de la dramatúrgia, Laia Alsina i Ferrer (Argentona, Maresme, 1988) beu de les fonts de textos propis i d'altres extrets de testimonis escrits de víctimes de la violència. Malgrat que la companyia El Martell es reivindica com un grup que treballa en el camp del teatre polític, el muntatge «Ah! (Judit)» tendeix més a gratar, al meu parer, en les nafres socials que no pas en les polítiques perquè moltes de les injustícies que denuncia en les seves càpsules estan arrelades en els hàbits i les tradicions culturals de cada grup tribal, entenent també per tribal el que es protegeix sota l'eufemisme del paraigua occidental.
La interpretació de Cristina Arenas, Martí Salvat i Josep Sobrevals, en molts casos asexuada o intercanviada de sexe, tal com és habitual del teatre físic, connecta molt bé amb els espectadors perquè el seu discurs, o el discurs de l'autora del text, no és gens críptic i sovint és ple de referències dissortadament massa actuals.
La posada en escena està molt matisada per la il·luminació i l'escenografia es limita a una tarima coberta de plàstic transparent, cosa que dóna joc al moviment dels intèrprets en dos plans escènics, un a peu pla i l'altre superior, creant una sensació volàtil que lliga amb l'efecte gestual i de moviment.
A pesar de la filosofia del muntatge «Ah! (Judit)» —que sí que fa un panegíric de la violència en les seves diverses expressions—, es pot garantir als espectadors més sensibles que no hi ha ni una gota de sang ni que, en una de les càpsules, s'introdueixin unes estrofes de la lletra de la cançó «La matança del porc» que el cantautor Quico Pi de la Serra va incloure el 1971 en el disc «Triat i garbellat». I és que, en teatre, també es pot matar el porc poèticament i, amb la sang imaginada que en raja, omplir-ne un bon doll. (...)