Ah! (Judit)

Teatre

informació obra


Companyia:
cia. El Martell
Ajudantia de direcció:
Gerard Nicasi
Intèrprets:
Josep Sobrevals, Martí Salvat , Cristina Arenas
Escenografia:
Carlota Masvidal, Jennifer Sotillo
Vestuari:
Carlota Masvidal, Jennifer Sotillo
Il·luminació:
Ruben Taltavull
Producció:
cia El Martell
Autoria:
Marc Rosich
Direcció:
Marc Rosich
Sinopsi:

Ah! és una obra de creació col·lectiva: L’ha escrit una dona violada, algú que va perdre un ull per una pilota de goma, el sirià i l’afganès que no dormen a Europa, un treballador precari, Jara, Mandela i Puig Antich. L’ha escrit l’embarassada que no troba feina, el nen que ha mort a la Franja de Gaza, l’anarquista estigmatitzat pels mitjans, l’algerià que han tancat dins un CIE, la família que no arriba a final de mes. L’han escrit, també, Wilde i Lorca, Frida Kahlo, Edith Piaf i Janis Joplin. Les víctimes de pobresa energètica, les treballadores d’una maquiladora, l’anorèxica i la bulímica, la que ja no té clítoris, els màrtirs de l’1 de maig.

Nosaltres, simplement, hem posat veu al seu crit. Al de Judit i al de totes. Al de totes les putes que han estat lapidades.

Crítica: Ah! (Judit)

20/04/2017

El crit com a únic consol

per Toni Polo

Ah! És un crit necessari. És una veritat incòmoda que no troba altra via d’escapament que un crit desesperat, un crit sense veu, un crit ensordidor, un crit dolorós. Però, sobretot, necessari. Laia Alsina ha arreplegat les veus de tots els patidors del món (de la història) en un text intensíssim, ple de força, de ritme, de realisme, que ens porta a la matança del porc més miserable; a l’abús laboral més insuportable i més assimilat; a l’explotació infantil, tan propera encara que sigui al Bangladesh; a les tortures patides fa no tants anys al País Basc; al Chicago que penjava anarquistes; al Cadaqués dels rics i al Cadaqués també dels pobres... Al ritme de Piaf; d’un tango masclista , violador; de melodies dels Beatles; de percussions sinistres.

Sobre un escenari pràcticament pelat, emmoquetat amb plàstics, Cristina Arenas, Martí Salvat i Josep Sobrevals plasmen totes aquestes històries, tan breus com colpidores, sense donar respir. Trencant-les i separant-les les unes de les altres, aparentment sense cap ordre però, com es veurà, amb tota la intenció, fins a tancar un cercle del que no tinc clar que puguem sortir i, per tant, només ens queda el consol de cridar. Aaaah!!!

La narració de vegades es pura i dura però altres es gestual. Alguns passatges es narren amb autèntiques coreografies (aparentment senzilles però complicadíssimes, segur) farcides de moviments recurrents dels tres actors, repetides fins que calgui, accentuades per sons, cops, crits (esclar) i emfatitzades per cops de llums (crits, també...), metàfores visuals de l’horror, del patiment i fins i tot de l’humor (encara que negre).