Ai, l'ou l'ou

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Adrià Creus Boix, Alícia González Laá, Anna Casas
Escenografia:
Adrià Creus Boix
Direcció:
Pep Fargas
Sinopsi:

Després d’un parèntesi que més semblava un punt i final, pujo als escenaris. No és que abans no en tingués ganes, només que hi volia pujar per riure en sèrio. Però com fos que la paraula “sèrio”no s’acabava mai d’acceptaracadèmicament, esperava i esperava. No he pogut més. Per què ara tanta pressa? Perquè em moro de ganes de riure’m del que considero més important del món: jo mateix; però no m’ofenc, me’n ric de mi, però me’n ric en sèrio, encara que no estigui acceptat. De tota la resta també me’n ric, però ho faig amb tot el respecte. Per això tampoc no m’ofenc amb els riures del públic. Me’ls prenc com una prova d’amor, per més que me n’adoni que de qui se’n riuen és de mi, del personatge que no para d’inventar, de construir enginyoses teories, experiències psicològiques, científiques, místiques, humanes, animals, vegetals; no paro! Parlo, ballo, corro, vaig amb taxi, amb avió, m’ajupo, m’estiro, m’arronso i, fins i tot, saludo. Tinc poders. Ja els haureu notat; el que més desitjo ara, és notar els vostres!

Adrià Creus Boix

Crítica: Ai, l'ou l'ou

09/10/2017

Surrealisme corporal i textual

per Toni Polo

Ai l’ou l’ou no és una expressió de perill. Cap ou està a punt de caure i trencar-se. Ai…! No. És, més aviat, una declaració d’amor. Ai l’ou lou, ens explica l’Adrià, és, en realitat: I love l’ou, que es pronuncia, “en català d’Oxford”, ai l’ou l’ou. Feta aquesta premissa, entrem en una obra surrealista en què l’autor, director, actor (el culpable, en una paraula, i de bon rotllo) juga amb el cos, amb la mirada, amb les paraules, com ho podem fer qualsevol de nosaltres, per expressar… per expressar sentiments, per expressar pors, per expressar el que li doni la gana.

Estem davant d’una obra de teatre, no pas davant d’un monòleg: l’actor, aquí, interpreta, no es limita a recitar. I, sobretot, es mou en un escenari amb dos tamburets enganxats, un parell d’ampolles amb sengles canyetes que donen força a l’actor, uns panells pintats (ell és pintor) i un embolic de filferro que penja del sostre però que, es veu claríssimament, és un ou. Encara que no ho sembli, no improvisa ni una coma. El text i les gesticulacions estan mil·limetrades, de manera que el fet que no ho sembli dona credibilitat a la cosa.

Adrià Creus fa temps que va escriure, reescriure, corregir aquesta peça estranya que cal enfocar des d’un punt de vista lliure de prejudicis, és a dir, cal anar-hi predisposats a deixar-se endur per la imaginació, per la curiositat i per la sorpresa. Deixar que l’actor parli amb personatges com Freud, es converteixi en el pensador de Rodin o es trobi amb la Shakira (i el seu moviment pèlvic posterior). No cal buscar-hi raons ni arguments. Ai l’ou l’ou és un divertimento que ens pot agradar o ens pot fer riure però, sobretot, ens pica la curiositat.


Trivial