L'allioli és una salsa espessa, grogosa o verdosa, depèn de l'oli d'oliva, que s'elabora al morter picant i remenant amb la mà de morter, triturant alls barrejats amb l'oli, amb una mica de sal i, segons els gustos, amb un raig de suc de llimona.
Es fa difícil, pel títol escollit per a aquesta versió catalana, «Al i Oli», no pensar fonèticament en aquest ingredient de cuina. I posats a picar i remenar amb la mà de morter teatral, un diria que Josep Minguell ha tret tota la salsa possible de la comèdia de Neil Simon (Bronx, Nova York, EUA, 1927) que va escriure el 1972 i que, tres anys després, el 1975, amb guió d'ell mateix, va portar al cinema, amb la pel·lícula «The Sunshine Boys», dirigida per Herbert Ross, protagonitzada per Walter Matthau i George Burns. La trama és tan temptadora per a la gent de l'espectacle que Woody Allen i Peter Falk, el 1995, en van fer una versió per a televisió.
Josep Minguell i Mingo Ràfols no són, precisament, dos actors que portin penjada l'etiqueta de còmics, com la duien en el seu moment Joan Pera i el desaparegut Paco Morán, arran del boom de «La extraña pareja», del mateix Neil Simon. Per això, aquesta juguesca que han organitzat té el doble atractiu de refrescar la popular comèdia de Neil Simon i de trobar els dos actors catalans en un registre al qual els espectadors no hi estan acostumats.
Josep Minguell és Al i Mingo Ràfols és Oli. Es tracta de la parella d'avis que, en els seus millors temps i durant trenta-cinc anys van ser la parella de vodevil, Lewis i Clark, famosos pels seus esquetxos i la seva aparent complicitat i bona harmonia a l'escenari. Però darrere d'aquesta cara glamurosa s'amagaven les diferències que els separaven i, després de gairebé dotze anys sense ni parlar-se, l'amor i l'odi a parts iguals fan que, gràcies a la feina d'agent artístic d'un nebot d'Oli, els contractin exclusivament per representar el seu gag més popular a la CBS a canvi d'un suculent caixet.
Com que molts dels espectadors deuen conèixer la trama de la pel·lícula, ja saben de què va, què s'hi cou i com s'acaba. Deixaré, però, la sorpresa final per aquells espectadors que s'hi trobin per primera vegada. Només afegiré que, vista ara a l'escenari, l'obra actualitza i ofereix una cruel ironia sobre la vellesa i com, a certa frontera de la vida, no queda altra remei sinó practicar l'art de suportar-se mútuament.
Minguell i Ràfols juguen bé els seus dos personatges. Mingo Ràfols (Oli) és qui té més paper per exigència del guió i aconsegueix el to d'humor imprescindible, tant quan encara s'espavila sol al petit i escarransit apartament on viu —la cuina mal endreçada, el llit per fer, el vell televisor que no funciona, el pestell de la porta que fa la guitza...—, amb els primers símptomes de fallada de la memòria —mirada amb l'afabilitat necessària que aquesta dolència neurològica requereix—, com quan, arran d'una de les esgarrinxades amb el retrobat vell col·lega Al, i en ple assaig d'enregistrament del gag acordat —el de la visita a cal metge— acaben esbatussant-se i patint un avís d'infart que el deixa una temporada al llit.
Josep Minguell (Al) fa també com Oli una evolució en el seu paper. Des del moment inicial en el qual regna la fredor entre els dos excòmics fins al final que es vol reconciliar amb el vell amic, tocat pel sentiment de culpabilitat de l'esbatussada als estudis de gravació. Dos papers que, marcats com estan per la influència cinematogràfica, només es poden tractar amb mirada gastronòmica.
Diuen els experts en allioli que si quan es fa la salsa s'hi posa massa oli, es pot tallar; si es fan moviments estranys amb la mà de morter, també es pot tallar; si es deixa de remenar massa estona, segur que es talla; i fins i tot si mentre s'elabora es mira amb mal ull, es talla a la primera! Doncs, un mètode semblant, fa l'efecte que han fet servir Josep Minguell (que també és autor de la versió i director del muntatge) i Mingo Ràfols: no hi han posat més oli del que hi feia falta, no han fet escenes estranyes només per acontentar l'auditori, no han deixat de fer que el ritme de l'espectacle es frenés i, sobretot, se l'han mirat amb bon ull, malgrat els quaranta-cinc anys de rodatge que té la comèdia. I, esclar, l'«Al i Oli» no s'ha tallat.
La recuperació d'aquest «Al i Oli (The Shunshine Boys)» al Teatre del Raval, ha servit també per posar entre veterans, un actor més jove, però de llarg recorregut, Oriol Casals, que per esmentar només tres de les seves obres es poden recordar «El casament dels petits burgesos» (Almeria Teatre), «Els nois d'història» (Teatre Goya) o «Sota la ciutat» (Teatre Lliure). Aquí, en el paper de Ben, el nebot d'Oli, té una funció important, sobretot en la seva relació amb l'oncle i les mans i les mànigues que ha de fer perquè ell li accepti la proposta de la CBS. És entranyable la relació entre interès i afecte del nebot cap a l'oncle i el rebuig malhumorat però carregat de necessitat vital de l'oncle cap al nebot.
Entre ells hi ha també l'escena en la qual intervé la infermera que té cura d'Oli en estat de convalescència, paper que fa la veterana actriu Àngela Jové, que apareix més esporàdicament en la cartellera, però sempre per deixar els seus personatges en un bon lloc, ni que sigui en escenes fugaces com ocorre en aquest cas. El repartiment es completa amb Thais Buforn i Bernat Muñoz, en funcions alternes, com a regidors de plató de televisió. Comèdia amable a l'alçada del que el veterà Neil Simon proposa. (...)
