Ho vaig sentir camí del Saló dels Miralls, al finalitzar l’estrena d’aquesta “Alexina B.” a la qual l’auguro ( i/o li desitjo), la llarga vida que es mereix. Mentre esperava l’arribada d’un ascensor vaig escoltar un breu diàleg a les meves esquenes en el qual una persona amb veu de liceista veterana manifestava la seva “incomoditat” temàtica envers allò que acabava de veure. No: decididament la intersexualitat , segons aquesta persona, no encaixava amb allò que un/a s’espera quan acudeix a un coliseu com el del Gran Teatre del Liceu , disposat/disposada a deixar-se contagiar per les més altes emocions líriques. I malgrat tot, aquesta veu anònima i invisible ( no em vaig girar per veure qui l’emetia ) em va transmetre ( ara ja entro en el terreny de les especulacions totalment subjectives ) una sensació estimulantment positiva. No: en aquesta veu no hi reconeixies pas aquell tirant a sectari crit de la mena de persona que fa uns pocs mesos s’escandalitzava davant allò que havia fet el director Rafael R. Villalobos amb la sagrada “Tosca” de Puccini, tot barrejant-la amb l’assassinat del sempre incòmode P. P. Pasolini . Per cert, i dit sigui de pas: cal no oblidar que Puccini va ser curiosament un dels compositors més brutalment atacats a la seva època pels defensors dels sagrats valors de l’òpera que veien en ell poc més que un mediocre manipulador musical dels populistes gustos de la majoria.
Però la veu que vaig escoltar darrera meu la nit de l’estrena de l’obra composada per Raquel García-Tomás i per a la qual Iréne Gayraud ha escrit un notable llibret , no es mostrava escandalitzada sinó més aviat ( i aquí la meva subjectivitat interpretativa corre ja totalment desfermada ) lleugerament inquieta i força desconcertada . Aquesta veu no expressava cap mena de rebuig per la qualitat de l’obra que acabava de veure, ni per la forma com li havia estat presentada. El que la deixava tocada i perplexa era el contingut d’allò que unes creadores en plena forma creativa li havien transmès amb la seva creació, i al qual molt probablement no li havia prestat la més mínima atenció al llarg de tota la seva existència , considerant-ho com un assumpte aliè als seus interessos i a la seva forma de vida. I aquí és on , camí del Saló dels Miralls, se’m va fer del tot visible i ja per començar la reeixida fita que suposa fer arribar el contingut d’una obra com aquesta a un espai situat més enllà dels espais i circuits en el quals la reivindicació i la denuncia que fa explícita servint-se alhora de recursos dramatúrgics implícits, seria rebuda gairebé com un acte de rutinària convicció formulat pels col·lectius que ja estan convençuts. Aquest és un dels grans mals que , des del meu punt de vista ,ataquen a bona part de la realitat escènica del moment: hi ha un excés de propostes que repeteixen consignes adreçades a qui no té necessitat de cap consigna perquè se les sap totes de memòria, mentre per contra se n’obliden amb un xic de prepotència d’aquells amplis sectors del públic als quals ni es molesta en intentar fer còmplices, perquè els contempla ja de partida amb cert menyspreu . Aquella veu un xic neguitosa, i alguna més que he “escoltat” aquests dies llegint-la per les xarxes , transmeten quelcom que va més enllà del rebuig emprenyat. I que, ben al contrari, deixa entreveure un impacte imprevist: aquell dia aquestes veus van enfilar cap el nostre teatre de l’òpera sense saber del tot en alguns casos què els hi esperava allà ,més enllà de saber que els esperava una òpera de nova creació (quelcom que, dit sigui també de pas, més aviat suscita suspicàcies entre les ànimes més fidels al sublim gran repertori de tota la vida ). I en van sortir fent-se com a mínim alguna pregunta seriosa sobre això de la intersexualitat: la mena de pregunta seriosa a la qual tampoc conviden els eslògans formularis repetits a dojo per segons quins ministeris d’igualtat farcits de personatges que potser no es mereixen ocupar tan alts càrrecs.
Però deixem ja de banda aquesta vesant de la proposta ara estrenada al Liceu, per tal de no caure en aquest altre habitual parany consistent en confondre els veritables valors artístics d’una obra amb aquella altra mena de valors que tenen a veure amb el seu contingut diguem-ne que ideològic. Si la nit de l’estrena de “Alexina B.” en té quelcom de fita en la història recent del Liceu , no és pas només ( tot i que també ho sigui) per allò que reclama el seu contingut, sinó per la magnífica qualitat que presenta el continent dins del qual es troba aquest contingut. Cal ser sincers, encara que sàpiga greu dir-ho i sigui dit en veu baixa: en més d’una ocasió la poc habitual estrena d’una nova òpera més o menys autòctona ha estat rebuda amb la respectuosa amabilitat que es mereix aquella mena d’esforç creatiu ben digne de reconeixement, però poc susceptible de no quedar ben aviat oblidat. Doncs aquest no és pas el cas de l’excel·lent obra de Raquel García- Tomás, escenificada per la directora Marta Pazos (amb la qual ja havia format tàndem a la notablement eixerida i divertida “Je suis narcissiste” ) amb aquell inconfusible estil visual que és marca de fàbrica de totes les seves creacions escèniques. Una marca de fàbrica força colorista i plena de lleugers ( o no tant, segons el cas) tocs naïf que de vegades pot caure en l’excés desgavellat no exempt de perills , com deixava clar aquella fallida “Safo” vista al Grec 2022 que presentava una escenografia coberta a la manera com Christo acostumava a cobrir tot monument que li sortia al pas . Però que quan sap mesurar intel·ligentment el material que té entre mans pot oferir resultats tan potents com els que mostrava la seva estupenda visualització del guió que Lorca va escriure per a la pel·lícula “Viaje a la luna”. Llavors, el groc era en gran mesura el color dominant. Ara, el verd liquen ho és sense cap mena de dubta, com si Pazos s’hagués fet seu aquell no menys lorquià “Verde, que te quiero verde”. En qualsevol cas, l’elecció cromàtica està molt ben justificada. Pazos veu en ella una tonalitat molt associada a la natura , i a l’alliberació que el contacta amb ella ens pot oferir: al bell mig de la natura i entre els arbres d’un bonic teló pintat que amb la seva artificiositat transmet també la fragilitat trencadissa del moment , Alexina li pot oferir a Sara aquelles mostres d’encara tímid amor sensual que a l’interior de l’escola en la qual totes dues exerceixen com a tutores d’un grapat de nenes, costa encara d’exterioritzar. Però Pazos té també molt present que el verd és el color amb el qual es cobreixen les parets d’aquelles institucions dins de les quals la sensualitat , la sexualitat i la vida mateixa, semblen estar totalment excloses. El verd romàntic transita així constantment cap el verd institucional propi d’aquells paisatges asèptics que podem trobar a centres escolars, espais sanitaris, estàncies penitenciaries i sales en les quals s’emeten judicis sumaríssims. I quan això passa, l’escenografia de Max Glaenzel adquireix una dimensió que et fa pensar una mica en aquella altra que hi trobem als no menys asèptics espais escenogràfics pels quals s’acostumen a moure els personatges del teatre de Marthaler. Però Pazos no perd mai aquell signe distintiu que li pertany per complert, com queda demostrat en el que potser sigui el moment més escenogràficament magistral de tota la posada en escena: aquell en el qual Alexina B. ens canta la seva angoixa des d’un buit gran espai verd, però envoltada d’un telons pintats farcits d’exuberant vegetació que poc a poc es van ensorrant al terra , com si el conjunt formés part d’un miratge que es va esvaint. I aquesta preciosa imatge connecta de tot amb l’impressionista simbolisme d’una partitura que , més enllà de Listz, de la petjada cinematogràfica i del rampells litúrgics proporcionats per la música sacra (influències totes elles reconegudes per la mateixa compositora) evoca poderosament ( això també ho té present García-Tomás) les atmosferes que transmet la sublim partitura creada pel Debussy de “Pelléas et Mélisande”.
Per aquest verd que quan no es pot desfermar lliurament per la natura es projecta damunt línies rectes institucionalment poc o gens acollidores, ens trobem un notable repartiment encapçalat per l’excel·lent Lídia Vinyes-Curtis i enriquit també per la poderosa presència de Xavier Sabata , Alícia Amo o l’esplèndida Elena Copons. Un repartiment del qual Pazos extreu punyents registres interpretatius: aquí hi ha també un important treball a nivell actoral. . I del qual té també cura la sempre precisa direcció musical d’ Ernest Martínez Izquierdo, per tal de servir aquesta subtil partitura farcida d’elements electrònics que obliguen a l’amplificació de les veus, mantenint sempre un just equilibri entre aquestes, i el so orquestral. L’Alexina del segle XIX que va acabar convertint-se en Abel , mai no va poder sentir una plena identificació amb cap de les seves dues identitats sexuals, perquè l’entorn social educacional religiós i sexual en el qual va viure no li va facilitar gens les coses en aquest sentit . I tal i com ens recorden algunes veus d’ara mateix, les coses seguirien sense resultar-li fàcils si hagués nascut avui en dia. Però sens dubte, s’emocionaria davant l’obra que ara li ret homenatge. I l’aplaudiria amb el mateix entusiasme amb el qual ho va fer el públic, després d’assistir a una d’aquelles representacions que et transmet la sensació d’haver estat testimoni de quelcom significatiu destinat a tenir una llarga vida escènica: tant de bo sigui així.
