El cinema de terror fabricat a d’altres indrets on es parlen d’altres llengües (el país ara totalment trumpià i la vella Anglaterra plena a vesar de relats ancestrals que et fiquen la por al cos, en són dos exemples paradigmàtics) , porta dècades advertir-nos: si ets de ciutat i no estàs al cas dels perills que et poden sortir al pas quan deixes els territoris urbanites, de la cara fosca que s’amaga darrera dels bonics paisatges rurals, i del pòsit que en ells han deixat les velles llegendes plenes de tenebrosos auguris, millor que no t’hi fiquis: en pots sortir ben escaldat o escaldada! Pot acabar passant que aquell aixopluc que busques tot deixant darrera els problemes o fins i tot les amenaces a les quals t’enfrontaves a la urbs, s’acabin tornant en contra teva i a la dolenteria de la qual som capaços els humans , s’uneixi la de aquelles forces i formes ocultes que sobrepassen els límits de la humanitat.
La veritat és que ,des de fa temps però molt especialment en aquests darrers anys, tant els guionistes de la ficció fílmica com els nostres més respectables talents dramatúrgics , ens estan posant molt difícil això de triar on podem viure una mica tranquils. I és que , i mentre no paren de recordar-nos la degradació de la vida urbana i no paren tampoc de presentar-nos les urbanitzacions nascudes al seu voltant com a veritables caus opressors , darrerament no paren alhora de submergir-nos en uns paisatges rurals dels quals és millor fugir cames ajudeu-me. Doncs també Jordi Casanovas ha volgut dir la seva en aquest sentit i , de pas, posar-nos els pèls de punta, mitjançant una terrorífica peça teatral que parteix d’una molt bona idea. Diu Casanovas que després d’haver-se passat una llarga temporada escrivint obres teatrals basades en fets reals ( d’aquells, dit sigui de pas, que també ens poden posar els pèls de punta; penseu en “Jauría”) , el que ara li demanava el cos era tornar a la ficció per poder posar-se a explicar un conte. Però volia alhora que aquest conte ens digués quelcom sobre la nostra pròpia identitat, tan amenaçada també sempre i ara potser més que mai en quedar diluïda dins del magma d’una identitat global. Calia doncs construir aquest conte nou tot vinculant els seus orígens amb “les narracions autòctones que ens han fet patir, que ens marquen moralment i que dibuixen el caràcter de cada zona”. Calia submergir-se en “les narracions, mites i llegendes que han viatjat pel temps”. Això, amb plena consciència que “en èpoques d’incertesa necessitem escoltar històries inquietants”. Quelcom que , ja de passada, ens porta cap a una no menys inquietant conclusió: donat que les històries inquietants venen enxampant els humans des de sempre, això deu voler dir que sempre hem viscut en temps d’incertesa.
Però no ens posem més neguitosos del que cal, que prou neguit passarem ja dins d’aquesta caseta, d’aquesta cabana perduda al bell mig del bosc en la qual la molt embarassada coprotagonista del conte ( no us estic fent cap espòiler; la seva condició i la seva panxa es fan ja ben visibles tot just comença la representació) ha decidit parir la seva criatura. I per fer-ho de la forma més natural possible i entrar plenament en contacte amb la natura que l’envolta, ho farà assessorada per dues llevadores amb un tarannà tan ancestral com les velles llegendes i rondalles en les quals s’ha inspirat Casanovas. Aquestes dues dones tan nostrades, ben bé podrien haver-se escapat d’aquell altre llunyà bosc situat a Pennsilvània i teòricament ubicat en d’altres segles que M. Night Shyamalan ens presentava a la seva pel·lícula “The Village”. Però no som pas a Pennsilvània , si no a un racó de les terres gironines en les qual s’han anat transmetent de forma oral els enigmàtics i sovint terrorífics relats que es troben a les arrels d’una obra que vol ser el primer lliurament del que s’acabarà transformant en una trilogia.
Tenim ja doncs la notable idea que es troba en el punt de partida de l’espectacle. I tenim davant nostre ( per tal de fer-nos sentir ben propers a aquest espai, el públic seu en tres grades situades al seu voltant) una cabana que potser ,vista amb altres ulls i a la llum del dia, podria semblar una agradable i ben rústic refugi d’aquells des dels quals pots gaudir de la natura amb un sostre damunt teu per si de cas comença a ploure. Però que vista amb la nocturna i fosca perspectiva des de la qual ens la presenten Casanovas i l’escenògrafa Paula Bosch, no sembla pas el millor lloc per posar-te a parir, per molta confiança que hagis dipositat en aquestes llevadores tan peculiars. Tenim també tres bones actrius decidides a donar-li versemblança fins i tot a allò que pugui semblar inversemblant perquè la seva aparició té a veure amb la mena de forces ocultes que acostumem a ignorar. I tenim enfront aquella mena de tensió que es pot palpar a l’ambient, i fins i tot , a les fulles seques amb les quals s’ha cobert el sòl de la sala per tal de donar-li a tot plegat un toc d’hiperrealitat, abans que la hiperfantasia terrorífica busqui provocar-nos un calfred.
Però res de tot això pot evitar que el nobles objectius inicials, quedin diluïts tant per la molt efectista posada en escena, com per les mateixes limitacions d’un text en el qual , i sense entrar en detalls massa explícits que podrien desemmascarar les sorpreses que ens té preparades l’argument, Casanovas ha volgut també incloure col·lateralment alguna que altra referència a temàtiques de molt punyent actualitat. Malgrat tot, Casanovas no pot evitar caure en la temptació de l’ensurt fàcil, al qual resulta difícil trobar-li la gràcia quan es limita a repetir mecanismes que has vist ja aplicats anteriorment infinitat de vegades amb molt més encert. Casanovas sembla no ser del tot conscient que entra així en un territori masses cops explorat amb el qual no pot competir , perquè tampoc no disposa de mitjans per fer-ho. I el mateix passa quan es tracta de visualitzar i donar-li forma a les presències tenebroses que en el relat oral et poden fer volar la imaginació, però que a l’hora de materialitzar-se , corren en el perill de caure un xic en el ridícul i provocar algun somriure o alguna rialla no prevista al guió. Malgrat l’esforçat treball de les actrius, els seus personatges demanen a crits tenir una mica més d’identitat. Malgrat l’intent de crear tensió tot presentant a l’escenari un part digne d’aquell que vivia la Mia Farrow de “Rosemary’s Baby” , el Casanovas director sembla oblidar-se aquí del perill que suposa allargar massa les coses i transmetre una sensació realista a allò que la mateixa proximitat amb l’espectador converteix en poc realista. I malgrat els paranys que pretén crear el relat, aquest resta mancat de força , i acaba sent víctima també dels excessos d’efectisme que campen al seu aire dins l’atmosfera d’aquesta cabana. Cal esperar amb ganes els dos nous capítols de la trilogia perquè , com us deia, aquesta parteix d’un projecte ben estimulant. Però de moment, em quedo amb la sensació d’haver-me ficat dins d’un conte en el qual l’ensurt s’imposa al terror, i el legat de les llegendes queda apagat per l’artifici.
