L’art d’explicar contes als nens demana d’una qualitat que no està a l’abast de tothom: atraure l’atenció d’una audiència sense paciència. Un divendres de Festa Major a La Granada pot ser l’oportunitat ideal per portar la canalla a veure un espectacle infantil. En el marc del Festival EVA que recórrer tot el Penedès, Sherezade Bardají porta les seves maletes a l’escenari del Centre Cultural. La platea està plena i esvalotada. Però la conta-contes té traça amb posar-se els nens a la butxaca fent-los fer una sèrie d’exercicis per a que es centrin en l’acció de l’escenari. A partir d’aquí la implicació del públic serà constant. Això sí, cadascú des de la seva cadira. Una sèrie de contes protagonitzats per infants, bruixes i monstres sorgeixen d’una sèrie d’ous que funcionen com nines russes. Bardají s’imbueix de l’esperit de Maurice Sendak per fer una adaptació del Allà on viuen els monstres.
La idea dels ous és bona i la narrador sap donar-li punta. Per cada ou un conte. Primer són tres nenes que s’escapen amb ingeni dels trucs de la bruixa; després és la Xiana, una noieta que acaba fent-se amiga de la bruixa; més tard arriba en Quim, qui acaba vencent un monstre recitant un embarbussament gallec; després arriba en Max (autèntic protagonista de l’original Allà on viuen els monstres) qui des de la seva habitació navega per un oceà fins arribar a una terra plena de monstres i en la qual s’hi erigeix com a rei dels monstres.
Però no és tan el que expliquen els contes, sinó com els representa Sherezade Bardají. Senzill i manual, Bardají narra les històries a través d’ombres xineses i muntatges d’escenografies. Ve armada amb unes maletes que li serveixen de pantalla, doncs la tapa és una espècie de tela porosa en la qual anirà afegint marcs i figures de cartró retallades per, a través d’una bombeta o una lot, anar projectant aquetes ombres negres que aniran representant els diferents escenes que narra la conta-contes. Bardají tracta de fer pedagogia de l’art de les llums i les ombres i es dedica més a fer entendre la mecànica de l’artifici i les jocs de llum (gran i petit; lluny i a prop).
Els contes en sí són més aviat planers, on prima més aviat la interacció amb el públic que no pas la reflexió. És difícil domesticar una sala de teatre tan plena com aquella, però Bardají aconsegueix captar l’atenció de la majoria d’infants creant imatges i trucs senzills però que pels ulls d’un nen esdevenen màgics. I com que Bardají no li interessa quedar-se per ella el turc, decideix fer pedagogia i al final de la funció compartir amb els més petits que s’atanssin a l’escenari, tots els materials i els processos que fa servir per crear les ombres xineses. Més d’un ha marxat aquest divendres de Festa Major a La Granada amb noves idees per jugar a casa i deixar volar la imaginació.
