Almas ligeras

Teatre

informació obra


Companyia:
Dekru
Sinopsi:

Quatre figures vestides de negre irrompen en una escena buida. Mitjançant el mim i el llenguatge corporal, aquesta companyia ucraïnesa elabora un retrat de l'home contemporani. Una representació de teatre físic que explica la societat actual d'una manera aguda i divertida, buscant el silenci immutable de la condició humana sota el soroll de la modernitat, amb delicadesa i ironia. Quatre cossos, realitats infinites. L'aventura de la vida entre la poesia i la comèdia.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Almas ligeras

09/09/2024

Petits contes de mims (un punt misògins)

per Martí Figueras

Les obres seqüenciades han estat molt presents en aquesta fira. Algunes tractaven d’explicar una història amb el plantejament aristotèlic de tota la vida, però moltes companyies han creat els seus espectacles a través d’una sèrie de quadres escènics amb un tènue fill que les pogués lligar. El circ i la dansa fàcilment provoquen aquest format. I així està pensat el muntatge dels ucraïnesos Dekru, “Almas ligeras”. Quatre mims que recreen situacions o dibuixen postals paisatgístiques.

Es presenten amb l’uniforme mim per excel·lència: licra negra i fil blanc, cares blanques i guants blancs. Tot l’espectacle transpira classicisme, però les figures que creen, la representació de certes escenes quotidianes o extraordinàries, estan realitzades amb una sincronia total, un virtuosisme que demostra que ja són una companyia molt rodada.

Aquestes ànimes lleugeres comencen per una sèrie de figures simples utilitzant bàsicament les seves mans. Però ràpidament es posen a representar escenes quotidianes amb un punt d’ironia introduïdes per la magnífica “Wondreful life” de Black (també podria anar-hi com anell al dit la popular “Ironic” d’Alanis Morissette). La música serà un component extradiegètic que reforçarà o introduirà els diferents quadres escènics. També recreen petites històries quan juguen a les pel·lis o quan representen diferents competicions esportives. Precisament quan han de desenvolupar algunes d’aquestes històries grinyolen una mica. No sé si és perquè la cultura ucraïnesa no ha fet un exercici de crítica al model patriarcat, però certes representacions mímiques que fa l’única integrant femenina no estan revisades. La dona que s’eixuga els cabells amb l’assecador o la dona objecte per la qual sospiren els tres homes restants ens fan arronsar el nas.

Les composicions més boniques i aconseguides són les que dibuixen aquells paisatges més quiets com la immersió al mar i la recreació de peixos, meduses i altra fauna marina. O la poètica creació del pas del temps d’un arbre de com les fulles van caient i les branques van mudant de color. Dekru acaba facturant un espectacle de mim que juga amb diferents gèneres, on l’humor blanc i certa tendresa faciliten la comprensió de tots els públics.