Un home ha sortit i ja no se’n sap res. La ciutat d’Amarillo, a Texas, és el destí al qual no va arribar mai. En la distància, una dona reconstrueix el seu cos, la seva identitat, el seu probable recorregut i un discurs imaginat de l’home absent.
Aquest home i aquesta dona tenen múltiples rostres, centenars de milers d’identitats que conformen la imatge d’un poble en èxode continu que es va buidant lentament.
Amarillo ens trasllada a la frontera entre Mèxic i els Estats Units, una de les barreres més representatives d’un món globalitzat en què les demarcacions territorials encara separen sovint economies incompatibles i somnis sencers
La companyia mexicana Teatro Linea de Sombras té un deute pendent amb els milers d'emigrants que es juguen la vida creuant el desert i patint la impunitat de les bandes violentes que sovint mercadegen amb ells. Per això, Amarillo, un treball que furga des de la simplicitat de la primera persona retratant el que podria ser un anònim, un fantasma, que mai acabarà de tornar. És molt generós i complert el treball de video, de so, d'elements que entren i surten a escena convertint l'espai en una mena de quadre amb uns elements que esdevenen catàrtics, amb ànima. En un desert hi ha sorra, hi ha manca d'aigua i hi ha llum. Tres elements claus per a la pintura de l'escena. També, abans, hi ha hagut el viatge amb la bèstia, el tren de càrrega que permet creuar tot Mèxic als emigrants que vénen de països de més del Sud. I la roba que carreguen. I, finalment, els cossos que no superen la prova del desert.
El somni americà del Nord encega tant com el sol. És un miratge al que els habitants dels països de Centre-amèrica i Sudamèrica no poden dubtar: necessiten creure-hi com a última esperança cansats de veure que al seu país mai hi para el tren de la prosperitat. El conflicte del muntatge, amb imatges precioses (com la pluja de sorra), i un ritme que sap anar del moment contemplatiu al més lúdic, és la dificultat amb identificar-se amb cap intèrpret. És una història crua, injusta, però que no aporta cap reflexió vàlida. Aquestes morts són aclaparadorament estèrils. Són silencioses, i no amb aquell esgarip tant dolorós de la dona abandonada al desert després d'haver abusat d'ella del 2666 que va pujar a escena Àlex Rigola. Des de plaeta, només hi cap lamentar-ho i enfadar-se amb l'ordre mundial. L'espectador no se sent increpat com a membre passiu que es beneficia d'aquest desequilibri global. I potser convindria sentir part de responsabilitat d'aquest abús.
