Amics íntims

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Rosa Cadafalch, Maria Clausó, Pep Ferrer, Ferran Lahoz
Ajudantia de direcció:
Maria Ten
Il·luminació:
Daniel Gener
So:
David Solans
Companyia:
Jonathan Burrows i Matteo Fargion
Autoria:
Jonathan Burrows i Matteo Fargion
Sinopsi:

Amics íntims és una comèdia molt humana que ens parla de l’experiència afectiva de les persones, on el sexe hi té un paper principal,  tot cercant els límits de l’amistat.

A l’obra s’hi mostra la vida de quatre personatges, dues parelles d’amics que tenen una amistat des de fa molts anys. Al llarg del temps, les fatigues de cada parella s’alimenten de l’energia de l’altra parella o d’una de les amigues o amic. En aquesta relació, creuen saber-ho tot l’un dels altres, però la realitat ens mostrarà que no és així, que no es coneixen tant…

A banda d’aquestes dues parelles, els fills d’una d’elles també hi són presents sense estar en escena, i ens expliquen els conflictes generacionals que viu la família avui en dia. Conflictes que s’assemblen molt als del passat però que tenen valors estètics nous.

A l’obra es parla molt de sexe, d’amistat, i de les relacions humanes… valors que el pas del temps modela a través de les crisis vitals que els personatges van patint. És un espectacle on tothom que el vegi s’hi podrà sentir identificat.

Amics íntims explica la importància de la tolerància i la complicitat en les amistats, amb una mirada carregada d’ironia i cinisme.

Crítica: Amics íntims

26/02/2017

Comèdia terapèutica per a totes les edats

per Andreu Sotorra

Comèdia sense les típiques portes ni finestres. Les portes i les finestres, en tot cas, són interiors, psicològiques. I s'obren i es tanquen a manera que la trama de les dues parelles protagonistes —edat madura a la frontera entre la segona joventut i la primera vellesa— va avançant i va descobrint que l'antiga i fèrria amistat dels quatre amaga encara per sorpresa alguns racons no descoberts mai.

Comèdia on el sexe és humor i trauma a la vegada. Comèdia on les dues dones dominen el joc davant la decadència masculina. Temps de pausa i reflexió. I de projectes. D'un projecte en comú que, si no fos que els temps no estan per segons quines nostàlgies, es podria dir que pouen en l'esperit de les velles comunes dels anys seixanta del segle passat. Però les velles comunes que aleshores flairaven llibertat a dojo són ara, a curt termini, les residències d'avis. I per esquivar el destí que els espera, cal projectar un pla que els permeti continuar convivint en quadrícula sense que es noti la diferència.

Comèdia també on el discurs té més importància que l'acció. És a través del discurs que l'autor fa entrar els espectadors en una sessió terapèutica per a totes les edats. Però els espectadors més grans la segueixen amb un somriure agre als llavis, potser perquè a ningú li agrada que li burxin la nafra. I els espectadors més joves la segueixen amb un somriure obert, incapaços de pensar que un dia encara llunyà també els tocarà el rebre. (...)

Els quatre intèrprets hi aboquen la seva llarga experiència a l'escenari. S'hi mouen amb força, doncs, els veterans Pep Ferrer i Ferran Lahoz (aquest en el personatge que a través del seu trauma acaba movent tota la història) i compensen l'energia salvatge d'ells dos, la interpretació més assossegada, serena i decisiva, per tant, guanyadora per K.O. del que s'hi planteja, dels personatges de les també veteranes actrius Maria Clausó i Rosa Cadafalch. Tots quatre, però —després del col·lectiu i fugaç ball, diguem-ne del fanalet— es guarden una pregunta oberta als espectadors abans que no arribi el fosc final. La reflexió prevista per l'autor està servida. I la resposta és a l'abast de cadascú. O dels millors amics íntims. (...)