Aquesta és una frase que en diverses ocasions deixa anar Mercè Arànega a “Amnèsia”. La gran actriu, poderosa com sempre, és una senyora que ha perdut la memòria però evidentment quan hi toca, ho fa molt més que els seus fills, una familia disfuncional que no sap per on tirar; millor dit sí, només sap escombrar cap a casa seva. L'Arànega es queixa que no hi han patates per fer una truita que és el que més li agrada, però en el fons el que està dient és que “d'on no n'hi ha, no en raja”, referint-se als seus fills.
No és un tema nou: aquestes trobades familiars que en principi haurien de ser normals, o d'aparent normalitat, o d'aparent felicitat, i que en qualsevol moment, per qualsevol causa (aquí, l'alzhèimer de la mare, a “Conspiranoia” el negacionisme d'Àurea Márquez) acaben esdevenint una tragicomèdia o un dramèdia, com molts diuen actualment.
Pero és cert també què, no éssent el tema nou i que en principi no hauria d'oferir gaires novetats, sí que en mans d'un dramaturg argentí la cosa canvia. I aquí apareix Nelson Valente, encara recent el seu èxit, juntament amb Cristina Clemente, de la divertida trilogía que acaba en “Rovira vs. Rodríguez” on, tema recurrent en els artistes argentins (com Claudio Tolcachir), les trobades familiars acaben com el rosari de l'aurora. Això tampoc no és novetat, però sempre apareix una corrent d'aire fresc que s'agraeix en temes complicats, i que acaba oferint una perspectiva de col.loqui i de refexió davant del drama de la mare que ha perdut la memòria i de la pressumpte responsabilitat dels fills.
Així, l'obra comença de forma planera, la trobada dels tres fills, dos d'ells (Pagés i Negriè) amb les respectives parelles, presumint del que son o tenen, i una tercera filla (Iscla), la malhumorada, el barrufet enfadat, però en definitiva l'únic element familiar que ha tingut a la mare sota la seva custòdia, davant la negligència dels germans, una perspectiva tan real com la vida mateixa. Una dóna la cara i els altres la giren, fins que s'acaba plantejant una situació d'emergència.
Són aquests primers minuts planers i fins i tot tediosos, on l'espectador demana que ràpidament passi alguna cosa, però aquesta situació s'allarga. Fins que surt ella. L'aparició de l'Arànega, poc abans de la mitja hora de funció, desencalla ràpidament aquella situació familiar i “Amnésia” es dispara cap a l'infinit en un espectacle de mentides, burles, humor negre, situacions inversemblants (que no ho són en la realitat), fins arribar al lògic esclat de la bomba familiar.
“Amnésia” doncs, s'erigeix en un festival que causa el somriure, més aviat amarg, de l'espectador i que es beneficia d'unes poderoses actuacions, entre elles la de Mercè Arànega, un cop més incommensurable.
