Ho sentencia Lev Tolstoi a la molt cèlebre primera frase de la seva novel·la “Anna Karenina”: totes les famílies felices s’assemblen , però cada família infeliç ho és a la seva manera. I per la seva banda, el dramaturg argentí Nelson Valente afirma que “totes les famílies estan una mica boges”. Cal afegir que ,segons la dita popular, els nens i els bogos diuen sempre la veritat. Al teatre de Valente no n’acostumen a sortir , de criatures (sortosament per a elles; podrien quedar traumatitzades). Però en canvi, les seves sempre ben tragicòmiques i sovint ben esplèndides obres en van plenes de bojos i boges que, quan es presenta l’ocasió , fan saltar les costures familiars deixant anar veritats d’aquelles que costen molt de pair. De vegades, es tracta de bojos oficials i diagnosticats, com ara aquell de “El loco y la camisa” , l’obra que va donar a conèixer Valente a casa nostra, i l’estructura dramatúrgica de la qual s’assembla força a la d’aquesta mateixa “Amnèsia”. En altres ocasions, es tracta de la bogeria de qui creu que pot canviar el rumb de la seva existència i desfer-se de feixucs jous familiars després d’haver rebut una trucada telefònica (“Solo llamé para decirte que te amo”) o les paraules que li ha xiuxiuejat a cau d’orella un desconegut al metro (“Els gossos”). Això, per no parlar de la bogeria de la dona gran i respectable mare de família i vídua recent que, al seus anys, es veu amb forces d’enviar-ho tot a fer punyetes , enamorar-ser de nou ( potser, realment, per primera vegada?) , i fer-ho a més a més d’una altra dona ( “Silvia”) .
Doncs , a la llarga llista de bogos i boges del teatre de Valente, caldrà afegir-li ara la matriarca ( la sempre admirable Mercè Arànega ) del grup familiar reunit al rural domicili en el qual resideix , en companyia de la Griselda, la filla gran que porta molts anys tenint cura d’ella (una excel·lent Míriam Iscla que manté sucosos diàlegs amb el seu gat invisible) . Però que ara comença a veure’s desbordada també per les circumstàncies: a la mare se li envà el cap cada dia més, galopant decididament cap a la demència . I això fa que ella mateixa , que fins ara ha assumit el seu rol com qui assumeix allò que sembla inqüestionable, comenci a reivindicar el seu dret a complir algun que altra vell desig que s’havia quedat aparcat: vet aquí una altra boja –posseïda per un desig musical que també sembla una mica cosa de bojos- que, si la pressiones massa, pot començar a dir-ne de ben grosses.
Com és sabut , Valente és un ben significatiu representant d’aquell teatre argentí que va saber fer de la necessitat virtut, i transformar les penúries econòmiques post –corralito en un teatre de proximitat tan pròxim, que sovint no precisava d’altra escenari que el sofà de la sala d’estar d’algun domicili particular. Però aquest cop, el realisme casolà agafa una altra dimensió no tan realista, ben servida per una escenografia d’Albert Pascual no exempta de tocs metafòrics. La cuina i la taula naturalista al voltant de la qual té lloc l’acció de l’obra que transcorre en temps real, hi són presents. Però se sustenten en una plataforma esbiaixada i envoltada de caixes d’embalatge que transmeten certa idea d’inestabilitat i de transitorietat ; d’un món en mudances que potser no mudarà mai. I quan els personatges surten d’escena per una o altra raó, i tret del personatge de la mare ( que es pren la seva bona estona abans de fer la seva primera aparició, i que de tant en tant desapareix per complert ,precisament potser perquè està sempre del tot present) ,resten sempre seguts al voltant de la plataforma ,evidenciant així el cordó umbilical que els uneix a aquest interior. No per res, la mare se’ns presenta per primer cop declamant fragments lorquians de “La casa de Bernarda Alba” ; encara que sigui de forma més distesa, i entre aquella mena de somriures i rialles que es queden congelades quan ensenya el nas el rerefons dramàtic de tot plegat ( una especialitat que Valente domina a la perfecció) , també aquest és un interior del qual ningú no podrà fugir. Això, tret de l’enèsim amant jovenet de la germana de la Griselda, un personatge interpretat per Biel Rossell al qual Valente no acaba d’atorgar-li el perfil millor definit que precisaria . Aquest és un dels pocs punts febles d’un muntatge al qual se li pot retreure també que comenci ( tot i que ben aviat agafi el to) un xic mancat d’aquella engrescadora capacitat d’enganxar-te des de la primera rèplica, habitual a d’altres propostes de l’autor. Però tornem a la família; el cas és que ni l’aparentment triomfadora Eulàlia, ni el seu hipocondríac germà Marcel que viu una vida sustentada en l’aparença , ni la Cèlia, la dóna d’aquest ( interpretats respectivament per uns també ben brillants Victòria Pagès, Joan Negrié i Màrcia Cisteró, aquesta última, oferint el seu registre més divertidament cridaner ) tenen masses possibilitats de poder marcar distàncies. De la seva infelicitat tocada de bogeria, en fa Valente una comèdia patètica que respon per complert als paràmetres amb els quals ha anat construït aquest teatre seu que, sense sortir-se’n mai d’un ben conegut entorn familiar , aconsegueix sempre tornar a enxampar-te com si fos el primer cop . Això, mentre la mare que recita Lorca, es pregunta en veu alta qui deu ser aquest tal Lorca, recordant-nos així l’amnèsia cap a la qual es dirigeix , després d’haver fet memòria de totes les misèries del seu grup familiar.
