Amor Mor. Greta and Friday

informació obra



Autor:
Queralt Riera
Direcció:
Queralt Riera
Intèrprets:
Annabel Castan, Òscar Muñoz
Sinopsi:

L’apocalipsi, la fi del món (as we know it!), el futur, la por de perdre el control de l’esdevenir (n’hem per ventura tingut mai cap mena de domini?)
Dos personatges, una parella que s’estima i que marxa del món conegut per iniciar un viatge que els durà a ser salvatges, per dins i per fora.
El món només és el mirall que ens torna la imatge del nostre interior. Què hi veiem? Ell i ella un dia sortiran del seu pis de Barcelona sense tancar-ne la porta per no tornar-hi més. Afrontaran la mort, sense saber que cal afrontar primer la vida.
Cap a on ens durà tot aquest moviment ecologista del primer quart del S. XXI? Quaranta anys a comptar a partir d’ara és l’especulació futuriana d’aquesta peça.

Crítica: Amor Mor. Greta and Friday

06/03/2020

Mori el plàstic!

per Andreu Sotorra

Han passat els anys, prop de quaranta. I aquella parella juvenil que tenia una dèria pel circ i que havia de canviar el món, Greta i Friday, s'han fet grans, han tingut alts-i-baixos, han canviat de vida, de l'urbs a la muntanya, s'han desencantat de la que es proposaven i s'han encaterinat amb el futur més enllà del futur. N'han passat tants, d'anys, que fins i tot un dels mites del díptic «Greta&Friday», l'actual adolescent activista Greta Turnberg, ja no és en aquest món. Tothom mor. I la jove Greta també.

«Greta&Friday II: Amor mor» és la segona part de «Greta&Friday I: Amor pur». El risc de la proposta en forma de díptic era l'alternança de dues autories que fan també la direcció: la primera, d'Albert Mestres, i la segona, de Queralt Riera. I el risc s'ha convertit en la millor opció perquè la segona part enllaça amb la primera, amb lleugeres referències que ajuden a resituar els espectadors que hagin seguit els dos espectacles, però que també es poden veure independents sense que se'n perdi el sentit.

L'autora Queralt Riera (Parets del Vallès, Vallès Oriental, 1978) ha enllaçat molt bé els dos personatges que li venien marcats des de la joventut de la primera part. I el discurs del text, que en la primera part d'Albert Mestres era necessàriament més ingenu per l'edat dels personatges, en aquesta mirada de maduresa fa una reflexió sobre la incògnita del futur després de la preocupació ecològica de la societat actual del segle XXI.

La comparació entre el vell lema «Nuclears? No, gràcies!» —hi ha qui encara en recordarà el símbol del sol rialler que l'acompanyava— de l'últim quart de segle passat, caigut ara en l'oblit, i el «Mori el plàstic!» de la generació actual conscienciada pels estralls del canvi climàtic diu molt en molt poques paraules. Altres comparacions generacionals com el mobiliari de pi del passat o els utensilis domèstics d'una època, superats pel consum revolucionari i kitsch més present, també. Les preferències per tal o tal altre pintor —entengui's Picasso— , recuperat ara de les cendres, remarca el moviment endavant i endarrere de les generacions que aspiren a trencar amb el passat reivindicant el que és més vintage del prepassat.

El text de Queralt Riera és tan quotidià com dens en contingut reflexiu. I els intèrprets d'aquesta segona part, l'actriu Anabel Castan i l'actor Òscar Muñoz, se'l fan seu potenciant-lo al màxim en una posada en escena nua d'artificis escenogràfics, mesurada i dinàmica a la vegada en moviment i rica en dicció que s'escola com un plat de gurmet deconstruït en només seixanta minuts.

I s'hi parla de la vida i de la mort. De la llengua (amb els dialectes i els barbarismes) i del paisatge (de la platja de S'agaró o Sant Feliu de Guíxols). De la pèrdua del dialecte salat de les Illes —per naturalesa de l'actor de la primera part que interpretava el Friday—, convertida ara en metàfora de la pèrdua de l'origen, fins a la metàfora de la llauna de cervesa que en un futur distòpic potser haurà desaparegut perquè tot es consumirà a pes o a litres per estalviar l'envàs.

I parlant de pes, el pes del passat és la llosa que condiciona el trànsit de l'amor, de l'amor que es perd, de l'amor que es panseix, de l'amor que es fa rutinari i que, malgrat tot, es manté en reserva ni que se sàpiga que aquell amor que un dia va ser pur es pot acabar convertint en amor mort. La vitalitat optimista i idealista de la primera parella jove plena de vida, sotmesa al risc de les contorsions simbòliques del circ, es veu ara enfosquida per la frustació i l'escepticisme de la segona parella madura i envellida plena de mort, capaç només de practicar una figuereta.

I aquesta és la sensació que segurament també acaba envaint els espectadors del pack complet, entre el desig de la felicitat de la Greta i el Friday iniciàtics a la desolació del fracàs de la Greta i el Friday que han renunciat a viure. L'avantatge d'un díptic com aquest, a quatre mans i amb dues cares, la A i la B, és que sempre pots tornar a començar i quedar-te amb aquella que més et plagui, ni que la tria personal corri el perill que es faci només com a consol d'autoengany. (...)