El desembre de 1983, gairebé 50 anys després de ser escrits, es van publicar per primer cop els ‘Sonetos del amor oscuro’ en una edició clandestina. Com pot ser que durant tot aquest temps els versos de Lorca, probablement els millors del poeta, romanguessin amagats? Aquesta és la història d’una ocultació, d’una sostracció, d’una vergonya. Una història de por i silenci. Una història a través d’onze personatges. Una trobada d’onze protagonistes, onze sonets i una història. Onze poemes i una vida.
García Lorca és un autor maleït. Perquè encara no s'ha trobat el seu cos. I perquè la seva poesia, tant estimada i apreciada, va estar amagada durant dècades en una caixa forta per voluntat de la família (que no volia que se sabés que era homosexual) i per una dictadura que pretenia amagar el crim i també la seva ideologia adreçada al poble i a l'art sense límits. El dispositiu d'aquest espectacle manté en tensió l'espectador mentre reciten uns versos d'elevada metàfora (puntualment tenyits de sexe vaporós) i van presentant els diferents testimonis que van intervenir en aquell idil·li mig frustrat. Només un poeta pot desgranar versos del desig mentre espera l'amant, que no arriba. Vol esperonar-o, seduir-lo amb els fulls de l'hotel. si van arribar al remitent, no sembla que fessin efecte. Però,tot i això, sembla que l'amor no va desaparèixer.
L'actor és magnètic, tot i que reciti amb una cadència similar (de fet és conseqüència que tots els poemes tinguin la mateixa estructura) i que mai s'adreci obertament al públic. L'espai central permet situar el públic en els dos laterals. El passadís central es tanca per dos calaixeres on es projecten imatges, vídeos i textos puntualment. Potser si algun vers s'imprimís, aïllat en les declamacions li donarien un cert canvi que el faria menys auster. El format és clar i funciona. I ajuda a situar perfectament la peripècia d'un poeta estimat i reivindicat pels perdedors de la guerra.
L'obra rescata els Sonetos del amor oscuro que, juntament amb el text d'El público (una obra teatral fantàstica i que també apel·lava a la seva sexualitat) van quedar incomplets o perduts, durant massa temps, ca causa de la seva desaparició a mans dels falangistes. Aquella sexualitat alliberada respira, ara, a Ciutat de gespa, en què Joan Vàzquez intercal·la el patiment de Lorca a Nova York amb la joia de viure natural de Withman. També Tosar insisteix amb el final de Lorca amb Federico García, en un teatre documental i de forta càrrega emocional. I, evidentment, Rubianes va demostrar que encara hi havia molt animadversió cap al poeta granadí, fa una dècada, arran de l'estrena de Lorca eran todos i la seva enèssima polèmica. Joan Lluís Bozzo ho certificava en nua entrevista arran del seu llibre de memòries amb Rubianes, recentment.