Ana y Serafín

Teatre

informació obra


Sinopsi:

Ana y Serafín, mis padres, llegan a Barcelona el año 1962, huyendo de una Córdoba pobre y miserable. Llegan a Barcelona de noche, con una maleta y un colchón como única pertenencia. Siempre viviendo en la periferia de la sociedad, a pesar de todo son felices, a pesar de la pobreza, la demencia…Somos lo que somos por todo lo que hicieron, ellos y tantas personas como ellos, estamos aquí a hombros de gigantes. ¿Qué dejamos cuando emigramos? ¿qué somos? ¿qué es la identidad?

Yo, también soy Ana y Serafín.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Ana y Serafín

12/12/2020

Un material altament sensible

per Jordi Bordes

El material que presenta Rafa Sánchez al concurs de Catbasur és de primera persona del singular: Parla dels seus pares i de com es van atrevir a marxar d’una Còrdova on es morien de gana però tenien un lloc on viure a una Barcelona de barraques i rates. Després del viatge amb el tren conegut com El Sevillano comença una nova aventura que, molt probablement, havien somniat més fàcil. A Catalunya, no es lliguen els gossos amb llangonisses i la dificultat de l’habitatge és constant. El mèrit de la peça és que l’actor sap alternar, amb notable sensibilitat, el seu jo de la infància, de jugar a futbol al costat de l’abocador (que, per moments pot recordar el partit de futbol entre els rius de Jesús Moncada a El café de la Granota) amb el jo de l’actualitat: un pare patint un alzheimer que el desconnecta de tot allò conegut i una mare que perd la vista i l’oïd3 i que reviu explicant anècdotes extravagants (veritat o no, ella se les creu, convençuda).

L’espai és un mur de caixes que pot recordar l’skyline d’una capital i alhora que aflora la precarietat dels seus habitatges i que fa de calaixera carregada de records que es van ensenyant, generosament. El disseny de llums molt simple (probablement hi ajudaria un contrallum al darrere de l’escenari per evocar més la imatge de paisatge de la ciutat imponent) permet fer petits zooms de l’àvia que parla amb les seves amistats de Còrdova, o de l’avi que prova d’atendre als metges, sense comprendre que està perdent la memòria. L’humor és un ingredient indispensable per fugir d’una nostàlgia que podria ser excessiv. Però dit, directe, carregat d’imatges i de vida, ressona complet i entendridor.

Badia de Vallès és el paradís per la familia que, a mesura que els pares es fan grans, han d’assumir com faran per cuidar-los. Ben bé una conversa que s’apropa a la de 53 diumenges, del Romea, però des d’una posició social molt més precària. L’èxit del muntatge és el material sensible, la vida viscuda amb l’honestedat i la intensitat d’oferir sempre una pera al convidat. Així, tal com sona, demostra l'estimació d'uns pares, potser incapaços de comunicar les seves emocions, que es van atrevir a buscar un futur millor. Commou.