El món es trenca a trossos, i per moltes bandes diferents. En concret una que ens ressona molt aquí i que aborda Angèlika és la de la corrupció, que empeny a baixes i altes esferes a fer compares i comares en benefici propi. Josep Galindo situa l'espectacle en un univers que no és ben bé casa nostra i en una no ben bé actualitat i posa a l'escenari de forma corregida i augmentada les veritats més pútrides de la política i del sistema judicial d'aquí. El públic, mentre va entrant al teatre, i ja amb dues actrius escalfant l'escena, troba projectada una frase de Banksy que marcarà tota la vetllada: «Els grans crims del món no han estat comesos per les persones que infringeixen les normes. Són els que segueixen ordres els que llancen bombes i massacren pobles».
Angèlika, al límit entre la història i el conte, puja l'aposta de les activistes climàtiques i parla d'una protagonista decidida a cremar el Guernica de Picasso en plena Exposició Universal. La seva germana bessona, Sofia, en representació de l'Espanya silenciosa, la segueix desubicada en un viatge inversemblant per processos judicials comprats i desavinences familiars. I mentrestant, entrecreuada, amb el suport d'un enorme marc d'un quadre amb la projecció d'algunes de les més conegudes obres d'art, una mena de TED Talk de la història de la corrupció política. En conjunt es llegeix des de la butaca un interès per caricaturitzar el sense sentit de la corrupció sistèmica que ens envolta. També ajuda a reforçar l'absurditat de tot plegat que la direcció d'intèrprets d'Angèlika marqui uns personatges que freguen el còmic. Fins i tot, per acabar-ho d'adobar, una cançó que certament s'enganxa, apareix quan menys se l'espera.
Si es rasca més a fons, Angèlika es proposa anar una mica més enllà de l'arquetip, la tragèdia grega i la Viquipèdia. S'intueix una voluntat de dotar la peça de certes veladures i matisos que li aportin realisme: res, detalls, expressions flagrants i mirades entre personatges. De fet, l'espectacle en conjunt és una molt bona proposta i l'execució està ben defensada, però potser li falta una base una mica més sòlida. Ha estat una decisió atrevida formular un text amb la política i la judicatura al centre de l'escena i amb la intenció de mostrar-les tal com la sang i fetge d'alguns telenotícies i de la ficció les representen. El conjunt resulta interessant i fa el fet, però queda poc clar què de nou espera aportar o de quina manera pretén clavar-se a la memòria del públic. Fins i tot s'arriba a olorar el missatge caduc de la responsabilitat individual davant de la corrupció, aquell "Hacienda somos todos", i també plana en les sensacions que romanen després de la funció la sensació d'èpic assassinat de l'esperança en un ara i aquí tenyit de distopia insalvable.
Angèlika és una Antígona del segle XXI que lluita per la justícia en el sentit real més enllà de la trampa de les normes escrites, encara que quedi vist per sobre. La manca de repòs fa que alguns detalls que podrien fer brillar l'obra passin una mica per damunt, com el viratge de narrador, els arcs dels personatges, i les batalles de dialèctica. Tot i això, cal valorar molt positivament la proposta de relació amb la taula tècnica, sovint invisibilitzada. Els efectes de so, canvis de llums i les projeccions guanyen protagonisme quan són els mateixos personatges que, amb un gest, assenyalen l'humor d'una aportació tècnica. Val la pena, encara que sigui només a vegades, recordar tothom que forma part d'un espectacle. De fet, que s'escapin deixos de veritat com aquesta, o la sortida de relat dels personatges quan qüestionen el propi desenvolupament d'una trama amb fugues, justament en una proposta que en principi pretén sacsejar la realitat, és el que permet connectar-hi més.
