¿Es pot penetrar en el subconscient d'Anna Karènina, aquest personatge femení universal de Lleó Tolstoi? Doncs, sí. La directora Carme Portaceli juntament amb la dramaturga Anna Maria Ricart ho han demostrat i ho han fet transcendint el límit marcat per l'autor rus de «Guerra i pau», l'altra gran novel·la que fa tàndem amb «Anna Karènina», en una mena d'anàlisi psicològica que és també una anàlisi psicològica de la societat i sobretot de la condició de la dona, destinada a ser esposa i mare, tant al segle XIX, l'època de l'escriptor Lleó Tolstoi (Iàsnaia Poliana, Rússia, 1828 - 1910) com al llarg del segle XX i encara, tot i les falses aparences, el segle XXI.
La directora Carme Portaceli (València, 1967) ha fet, em sembla, el seu espectacle de vocació més internacional. Si algun dels anteriors, com per exemple «Jane Eyre», de Charlotte Brönte, ja tenien aquesta intenció, és amb aquesta electritzant versió d'«Anna Karènina» que assoleix la millor fita. I no només perquè el muntatge viatjarà durant tot l'any 2025, sense retocs i en versió original catalana, a Croàcia, Portugal, els Països Baixos, Hongria, França, Bèlgica i Romania, trepitjant els teatres d'Amsterdam, París o Brussel·les, que compartiran aquesta punyent mirada sobre l'Anna Karènina de Lleó Tolstoi, sinó també, amb vocació internacional per la concepció escènica, per la mirada universal amb què l'han repolida i pel repartiment estel·lar que reforça aquest caràcter interfronterer.
Carme Portaceli i Anna Maria Ricart han partit de la traducció que el 1933 va publicar en català Andreu Nin (El Vendrell, 1892 - Alcalà de Henares, 1937), l'única que existeix, per cert. Esclar que s'hauria pogut optar per un traductor català del rus contemporani, que n'hi ha, com Miquel Cabal o Xènia Dyakonova, però no entrem en polèmiques gremials. És també un encert i un deute patrimonial recórrer com a base de l'obra a la d'Andreu Nin, el vendrellenc que, amb vocació obrera, va fer el salt a la política convulsa dels anys trenta del segle passat, que el va portar a Moscou, va simpatitzar amb Trotsky i hi va trencar, va acabar sent destacat membre del POUM i va ser detingut i assassinat per la policia soviètica després dels enfrontaments del Maig del 1937 a Barcelona. A més, Andreu Nin arrossega la llegenda de la presumpta relació sentimental amb Mercè Rodoreda, a qui la jove escriptora, aleshores, com a mínim, admirava, i va aportar al català, entre moltes altres, obres com «Crim i càstig», de Fiodor Dostoievski, o aquesta «Anna Karènina», de Lleó Tolstoi.
Però la bona feina de Carme Portaceli i Anna Maria Ricart és la lectura que elles dues fan més endins de l'obra. I una de les troballes és la incorporació “made in Portaceli” del personatge d'Andie, interpretat per l'actriu establerta a Bèlgica d'origen ruandès, Andie Dushime, una mena de veu de la consciència no només d'Anna Karènina, sinó també d'algun dels altres personatges. Andie, així es diu també el seu personatge, parla en anglès —sobretitulat sempre—, només en un moment fugaç ho fa en català, es mou al voltant dels personatges com una au que vetlla per ells, els burxa i els retreu el que diuen i el que no diuen, reforça el que pensen i diu el que els personatges silencien per mor de la pressió social que els envolta.
Això permet que la trama agafi un dinamisme, no tant d'acció perquè el muntatge és, ni que no ho sembli, molt intimista, sinó un dinamisme discursiu, textual, defugint el paper monòton com seria el d'un simple narrador de la història tan realista de Lleó Tolstoi i permetent que cadascun dels personatges tingui diferents registres interconnectats: ara adreçant-se confidencialment als espectadors, ara intervenint en algun breu diàleg amb els altres, ara confessant les seves inquietuds en breus monòlegs interiors... Un conjunt de recursos de resultat tant brilllant com antològic.
Aquesta “AK” —les sigles han estat brodades en les teles dels respatllers de les cadires nobles— és una Anna Karènina del segle XXI. I és, continua essent també, una tragèdia “sense fi”, com diu una de les peces que protagonitzen l'escena coral musical de l'obra: una tragèdia “senza fine”, al compàs de la melodia de Gino Paoli, el nonagenari cantant i compositor italià que la companyia es fa seu perquè l'anacronisme, ja sigui una balada italiana o un telèfon mòbil amb missatges, no hi fa cap mal.
La posada en escena ocupa tota la majestuositat de l'escenari de la Sala Gran del TNC —fins i tot s'han eliminat unes primeres fileres. Quatre murs de focus provoquen un terratrèmol d'il·luminació que aconseguix moments de bellesa escenogràfica, cinematogràfica i tot, pensant que «Anna Karènina» ha captivat el gènere de la pantalla més d'una vegada. Tot transcorre sobre rails. Uns cavallets que transmeten l'imaginari d'una ambientació de la novel·la: les vies del tren, els combois, el paisatge, les projeccions al fons de l'escena, els primers plans en directe... Una ambientació impossible de reproduir en teatre, gairebé com pot semblar també impossible reduir a unes tres hores i quart —amb entreacte inclòs— més d'un miler de pàgines d'una història clàssica entre els clàssics i tan densa com la d'«Anna Karènina».
Una primera part tintada de blanc i colors alegres. I una segona part on el negre s'apodera de la tragèdia. Blanc i negre per a un gènere que balanceja entre el romanticisme i el realisme. I un repartiment esplendorós que encapçala l'actriu Ariadna Gil, en el paper d'Anna Karènina, en una de les seves interpretacions més aconseguides de les que de tant en tant ha pogut fer en català, que es mou entre les ganes de viure i la presència de la mort, entre el conformisme ingenu de la seva primera relació i l'esclat passional de la seva descoberta de Vronski, el seductor seduït que interpreta l'actor Borja Espinosa.
La trama respira rebel·lia quan intervé l'actriu Bea Segura en el paper de la Dolly, que sembla que hagi saltat com una espontània des de qualsevol de les butaques de la platea per dir el que pensen i callen segurament moltes dones i mares com és el seu personatge. Teràpia Tolstoiana sense sofà que l'actriu interpreta amb una potència esfereïdora i enlluernadora.
S'hi retroba també l'actriu Miriam Moukhles —acabada de sortir de l'aventura extraordinària de «Tots ocells» de Wajdi Mouawad i que aquí interpreta el paper de la Kitty, la jove arribada a l'amor que troba com a parella i consol de la primera frustració l'indecís personatge de Levin, un altre remarcable paper que broda amb fil de seda l'actor Bernat Quintana.
I encara dos intèrprets més, que són essencials en el joc d'«Anna Karènina»: el personatge de Karenin, o millor dir-ne Alexei, interpretat per l'actor Jordi Collet, el marit de conveniència i enganyat d'Anna, que fa sobrevolar per tota la sala el drama contemporani de la custòdia mal entesa o l'abús de possessió quan les separacions de parella tenen els fills entre dos focs.
I finalment, Eduard Farelo, Stiva, el germà d'Anna Karènina, un personatge que reflecteix fugaçment el moviment social, polític i de canvi capitalista i especulador de la nova època russa, de l'ascensió a la caiguda —tot i que aquí la versió no entra a fons en aquest aspecte perquè no és aquesta la intenció de les adaptadores, centrades sobretot en la repercussió del triplet femení. Eduard Farelo, o el seu personatge d'Stiva, salta a la platea per confessar que li agraden totes les dones, que hi ha dones per tot arreu, que les dones el persegueixen. I hi troba, entre altres, —parlo de la nit d'estrena— la Laura —la Conejero, esclar—, a qui comença dient Sasha —com mana el guió—, però es permet la boutade particular després d'anomenar “Laura”, quan torna al cercle de rails dels cavallets de l'escenari.
Aquesta «Anna Karènina» té tota la força d'un gran espectacle que honora la funció d'una sala com la del Teatre Nacional de Catalunya i que cal rebre deixant al vestíbul de les Glòries les referències que els espectadors puguin tenir de les produccions cinematogràfiques o de les minisèries i fins i tot, si voleu, del mateix original literari. Els espectadors esclaten en aplaudiments i molts a peu dret, el primer, esclar, l'actor Viggo Mortersen, la parella de la protagonista, l'actriu Ariadna Gil, que no es va perdre l'estrena.
Aquesta «Anna Karènina» respon a aquella sentència que deixa marcada com una profecia el mateix Lleó Tolstoi, només començar la història: «Totes les famílies felices s'assemblen. Cada família dissortada ho és a la seva manera.» L'escoltareu en anglès, en la veu i l'ànima de l'actriu Andie Dushime, que és també l'esperit que envolta tota l'obra. (...)
