És curiós que una companyia jove s'emmiralli en autèntics “dinosaures”, amb perdó, de la música del segle passat que encara avui cuegen perquè els suports físics enregistrats ja no es venen i el negoci musical, si és que existeix, passa precàriament per l'Spotify i ha hagut de tornar als directes. Com a mostra, la gira final que va haver de fer en la supermaduresa el cantant i poeta Leonard Cohen, que va acabar morint amb les botes posades damunt les taules.
Doncs bé, els integrants de la jove companyia La Paradoxa —parlem de “joves” que ja empaiten o superen el 3 en edat— fan una “boutade” amb un segrest de ficció del cantant Joaquín Sabina i intentant que alguns dels seus amics més íntims (el triangle inseparable format per Ana Belén, Víctor Manuel i Joan Manuel Serrat) paguin el rescat que demanen pel seu alliberament. En resum: víctimes de la generació Y o generació millennial com són, es veuen obligats a caure en el recurs de la caputxa de segrestador tot i que estudien, tenen alguna feineta, fan de comercials, marquen enquestes de carrer o viuen de ser exfutbolista ben pagat.
L'obra té alguna cosa d'influència cinematogràfica, de sèrie de thriller i d'animació. Tot plegat crea un cert garbuix en l'estructura dramàtica que es basa, sobretot, en el que els arriba des de l'altre costat del mòbil, des de trucades inoportunes de la mare d'un d'ells, del promès amb qui una de les dues noies s'ha de casar quinze dies després, del pare que té un fill a casa esperant-lo o de la relacions públiques que es llança a fer de dona de la vida i que busca imprudentment la mort. Gènere negre amb aires de «Rufufú», és a dir, d'intent frustrat en l'objectiu i, en alguns moments, també còmic.
Fins aquí les intencions del muntatge «Anònims». Però tota bona intenció, en teatre, ha de trobar la seva correspondència en el resultat escènic i en la manera com arriba als espectadors. I aquí cal aprofitar el guió de base per millorar la representació, sobretot pel que fa a la dicció i l'audició perquè hi ha un considerable text de diàlegs i no sempre arriba clarament a l'auditori, ja sigui per les circumstàncies de la mateixa sala o perquè els quatre intèrprets no tenen encara prou consciència de la necessitat d'expandir la paraula platea enllà.
Fora d'això, hi ha energia i entusiasme, hi ha una certa dosi de frikisme, i moltes ganes de trencament escènic per acostar-se a un públic no necessàriament teatral sinó, com ells, educat en els mitjans audiovisuals i globals de l'última dècada. Com a avís per a navegants, ells mateixos autodefineixen l'espectacle «Anònims» com una “smartcomedy”. Doncs, això. Qui avisa no és traïdor. El mòbil apagat, però, per si de cas. (...)
