Antígona

Teatre

informació obra


Direcció:
Miguel del Arco, Carme Portaceli
Intèrprets:
Silvia Álvarez , Ángela Cremonte, Carmen Machi , Santi Marín, José Luis Martínez, Manuela Paso, Raúl Prieto , Cristóbal Suárez
Escenografia:
Eduardo Moreno, Alejandro Andújar, Beatriz San Juan
Il·luminació:
Juanjo Llorens
Vídeo:
Eduardo Moreno
So:
Sandra Vicente, Enrique Mingo
Composició musical:
Arnau Vilà
Coreografia:
Antonio Ruz
Ajudantia de direcció:
Israel Elejalde
Producció:
Teatro de la Ciudad, Teatro de La Abadía
Vestuari:
Beatriz San Juan
Autoria:
Carmen Domingo
Sinopsi:

Creont i Antígona. Oncle i neboda. Una noia enfrontada a la màxima representació de l’Estat. Un moment de desequilibri en què un ésser humà “s’ha d’aferrar de la manera més estreta a ell mateix”, atenir-se a la seva identitat amb la màxima fermesa.

“De la sort que el destí té assignada als mortals, ningú no se’n pot escapar.”

Ni Antígona ni Creont poden cedir sense falsejar la seva essència. Tots dos tenen raó... Tots dos es pensen que la tenen. Tots dos, obcecats en els seus propis discursos. Sords a cada extrem... Els altres, corpresos quan comproven “com n’és d’horriblement fàcil que l’ésser humà quedi reduït a menys del que és o transportat a més del que és, ja que tots dos moviments són igualment fatals per a la seva identitat i el seu progrés”. 

Miguel del Arco

Crítica: Antígona

05/12/2015

Del Arco indaga sobre la Justícia i la llei amb una escena suggerent

per Jordi Bordes

Miguel del Arco proposa la mirada més estètica. No afluixa per a res, el costtat fosc del mite però l’aborda amb un preciosisme. Altra vegada, com sanzol, la verticaliat ve imposada per un element que domina l’escena des d’adalt: una circumferència, que es tenyeix de planetes, de cabdells, d’ulls que observen i que, fins i tot serveixen per a empassar-se Antígona, castigada a deixar-la dins d’una cova a les fosques, amb menjar per a pocs dies.

Miquel del Arco, el més habituat de tots tres a fer adaptacions molt lliures de clàssics, manté el to atemporal i l’aire de literatura quasi religiosa. Però fa créixer notablement la presència de Creont (Carmen Machi) davant de l’habitual domini a l’escena d’Antígona (Manuela Paso). Perseguia la voluntat de comprendre millor la crueltat de Creont, d’establir el valor de la llei consensuada per sobre del lliure albir. Posa la Justícia a l’abisme per fer-la caure al buit.

El repartiment s'integra i es desempallega del cor cada cop que interpreten el seu personatge. Tots formen part de la democràcia, de la naixent, de la voluntat de conviure pacíficament, tot i desconfiar l'un de l'altre. La peça s'encalla, potser, per a completar els quadres visuals i també per donar més presència a Creont. Ara, revelador el diàleg que mantenen ell i el seu fill quan aquest el fa veure que potser, no actua amb Justícia, encegat per la llei.