Influenciats per les obres de Václav Havel, especialment "Audiència" i la seva llegendària adaptació cinematogràfica, en la qual el paper de la cervesera va ser interpretat per Landovský, amb capacitat per beure 9 pintes de cervesa. Podran Miřenka Čechová i Jindřiška Křivánková superar la llegenda? Arribaran al seu estat límit, recordant l’alienació de Havel i la poètica de soledat de Hrabal? A part de les dues actrius, els papers principals són interpretats per caps de grans dimensions, creades per l’escultora Paulina Skavova, i per la música de Sivan Eldar, composta específicament per a aquest espectacle.
L'any 1978, l'actor Pavel Landovski i Vaclav Havel es van tancar en un pis de Praga i van interpretar L'Audiència. El futur president interpretava el seu alter ego, Ferdinand Vanek, un escriptor perseguit (cal recordar que el teatre de Havel estava prohibit des de 1968) que es veu obligat a treballar en una fàbrica de cervesa per guanyar-se la vida. La història, com sabem tots, denuncia l'absurditat del totalitarisme i està basada en una experiència real de Havel.
Durant anys, la gravació clandestina de l'obra,-editada per dissidents exiliats a Suècia-, va circular d'amagades per Txecoslovàquia i molts ciutadans es van aprendre els diàlegs de memòria. De fet, la frase "Però no es posi trist, home" encara és patrimoni nacional a la República Txeca. La llegendària interpretació de Landovski,-que va beure fins a 9 pintes de cervesa-, ha inspirat la companyia de teatre físic Spitfire Company a crear Antiwords. Un espectacle on les dues actrius,Tereza Havlíčková i Jindřiška Křivánková, beuen 17 litres de cervesa entre les dues fins arribar al límit del seu cos.
Spitfire ha pràcticament reduït l'obra de Havel a l'anècdota dels litres de cervesa ingerits en directe. Tot i conservar algunes línies de diàleg, no arribem a veure l'intel·lectual i el proletari, ni la ferotgia amb la que Havel criticava el que s'atrinxera cínicament darrere dels seus principis per dissimular la covardia. Només com el baf de la cervesa els agermana.
Tot i així, estem davant d'una adaptació interessant, més centrada en la gestualitat del cos (és al·lucinant el que arriben a expressar i caracteritzar el personatge tot i les màscares) i la repetició de moviment. I, de retruc, en només cinquanta minuts ens permet observar la degradació del cos a l'ingerir una cervesa rere l'altre. La pregunta, però, continua a l'aire: què aporta a la interpretació? La fa més orgànica o artificial? I què en pensaria Stanislavski?