El dramaturg Marc Rosich (Barcelona, 1973) ha elaborat un muntatge teatral de cambra, o més ben dit, de “cambríssima”. Segons desvela ell mateix, ha esporgat alguns microtextos propis que tenien més de quinze anys, alguns representats en peces “ultraalternatives”, i ha configurat aquesta mena de declaració de principis en la veu de quatre personatges anònims —dues parelles, dos homes i dues dones—, uniformes de cor (de cambra, esclar), sense distinció de vestuari, discret, en un exercici de confessió en veu alta sense mossegar-se la llengua i amb l'ajuda d'uns quants foscos per deixar només com a protagonista la paraula dramàtica en les tenebres.
Exposar-se a un espectacle teatral d'aquesta mena, com a autor i director, tenint en compte que la trajectòria teatral de Marc Rosich és extensa, eclèctica, celebrada i en molts casos de públic majoritari, té un mèrit que cal reconèixer, entre altres coses perquè a espectadors novells i desconeixedors de l'autoria, els pot semblar que es troben davant d'un autor nou de trinca que experimenta amb una nova manera poc explorada per aquests verals de tractar la dramatúrgia.
Durant setanta minuts, els quatre personatges aboquen sense aturador i sense un segon de repòs tot el que porten dins, es treuen la màscara i exploren els instints del sexe a través de la provocació del “voyeur” o la imaginació del que es descriu però no es veu. En una mena de revisita del “realisme brut” de finals del segle passat, evoquen els seus desitjos i les seves passions, el seu odi i la seva gelosia, i també la decadència social que no troba la llum en la foscor.
En un espai minimalista, on allò que té més protagonisme és l'eixugador elèctric de mans d'un lavabo públic, els quatre intèrprets —la part de discurs més consistent se l'emporta el personatge de l'actriu Alba Pujol— reclouen el seu discurs en un joc de cambra fosca i només exposen la seva mirada frontal, il·luminada, adreçada als espectadors, per continuar parlant sense parlar, somrient sense somriure, assenyalant sense assenyalar. Un exercici dialèctic que s'empara en el recurs de la reflexió, lamentablement tan allunyada dels interessos teatrals actuals. (...)
