ASAP. Actes de solidaritat amb el patriarcat

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Xavier Pàmies, Alba Pujol, Carla Ricart, Joan Sureda
Escenografia:
Roger Orra
Il·luminació:
Mattia Russo
So:
Joan Pàmies
Vestuari:
Joana Martí
Ajudantia de direcció:
Jordi Centelles
Direcció:
Marc Rosich
Companyia:
La Trama, Vértebro
Autoria:
Ángela López
Sinopsi:

ASAP (actes de solidaritat amb el patriarcat), és un retaule incòmode i irònic dels nostres usos i costums, una instantània deformada feta de veus impersonals però clarament identificables, un seguit de situacions incòmodes que acaben fent un retrat del nostre pitjor perfil.

Com hem arribat fins aquí? És perquè la rapidesa amb què passa la vida davant els nostres ulls no deixa que ens aturem a reflexionar? És perquè la provisionalitat amb què vivim ens aboca a mirar-nos només al propi melic i a no conrear l’empatia amb l’altre? És perquè a les relacions ens hem acabat acostumant a desconfiar de tot el que no aporta beneficis clars i quantificables? Així, les escenes es van succeint, tenint com a protagonistes l’impudor injustificat, la crueltat gratuïta amb l’altre, la fragilitat del compromís, la prepotència del que està en situació de poder.

La desfilada dels nostres monstres dóna per a molt: Relacions tòxiques amagades rere el camuflatge de l’èxit laboral o social; veus sense identitat que repeteixen lliçons apreses com si els anés la vida, sense importar-los qui tenen el costat; companys de viatge amb l’empatia desentrenada fins a extrems insospitats; veus masculines completament conscients del seu poder ancestral i que fan ús del privilegi sense cap mena de vergonya; veus femenines que, també sense cap vergonya, acaten l’ordre imposat, sense posar en dubte la jerarquia patriarcal; altres veus que malden per escapar-se’n i llancen senyals de socors.

En aquests temps d’alta toxicitat social i afectiva, per què no retratar l’enemic com a antídot? Per què no riure’ns d’ell fent servir el mirall deformador de la caricatura? Per què no posar-nos sobre avís del perill fent servir les armes de l’humor més negre?

Crítica: ASAP. Actes de solidaritat amb el patriarcat

24/01/2019

Una mirada cínica i amoral

per Jordi Bordes

Ells, pel general, no miren a la seva parella, quan parlen. Prefereixen projectar la seva mirada a l'infinit, amb un evident aire de superioritat. Es creuen el centre del món i aspiren a què tot pivoti a l'entorn seu. La seva carícia té un aire que infecta, que insinua una brutalitat i un egoisme sense fons.

Elles hn après a moure's com a satèl·lit i,k només puntualment (potser per a enganyar-se a elles mateixes) aconsegueixen tenir el poder d'atracció fatal, que mou altres peces darrere seu. Les escenes que ha dibuixa Marc Rosich són directes, sense eufemismes ni insinuacions. Una esquitxada que, per la seva radicalitat, incomoden. Però aquest retall cínic sobre el sexe i les relacions de parelles obsessives es mostren molt distants de l'espectador per a què hi pugui empatitzar. Són quadres inconnexos, que sovint recorden a una escriptura un punt abstracta (descontextualitzada) que  no fa gruix amb el pas de la trama, si no que només exposa situacions diferents en llocs més aviat sòrdids, i quadres d'una animalitat desesperant. El contrast en el gest (en prou feines es toquen, no hi ha una exposició física degradant) és efectiu. Aporta fredor a uns quadres que serien d'excés. Com llegir el llibre de Plataforma i imaginar-lo, en comptes de veure l'espai carregat de carn de la versió que Rosich i Bieito van fer de la novel·la abismal de Houellebeq. Rosich sí que va escriure una trama a partir de la dominació a Surabaya (Romea, 2005) que, de fet, era una mena de Senyoreta Júlia, intercanviant el paper de la noia per la d'una dona madura, en un moment  desesperat de la seva vida.

L'Atrium, que s'ha mostrat el seu posicionament envers el mon home-dona d'avui aquesta temporada amb peces com La mujer más fea del mundo, Una dona en el mirall, My low cost revolution, o Veu de dona ha triat aquesta peça com a antagònica: Ensenya la perversitat de l'home que abusa. Potser no és el míting desvergonyit que es podia esperar, carregat de tòpics, però sí que és una mirada dolorosa, excloent, perversa, abusiva cap a una dona que, prefereix amagar el seu paper de víctima, exposant -se com a dona que sobreviu amb aquest posicionament de superioritat del seu company. Tot és ben solitari. No es construeix res. Només s'ensenyen postals d'una extrema buidor.