ASAP. Actes de solidaritat amb el patriarcat

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Xavier Pàmies, Alba Pujol, Carla Ricart, Joan Sureda
Escenografia:
Roger Orra
Il·luminació:
Mattia Russo
So:
Joan Pàmies
Vestuari:
Joana Martí
Ajudantia de direcció:
Jordi Centelles
Direcció:
Marc Rosich
Companyia:
La Trama, Vértebro
Autoria:
Ángela López
Sinopsi:

ASAP (actes de solidaritat amb el patriarcat), és un retaule incòmode i irònic dels nostres usos i costums, una instantània deformada feta de veus impersonals però clarament identificables, un seguit de situacions incòmodes que acaben fent un retrat del nostre pitjor perfil.

Com hem arribat fins aquí? És perquè la rapidesa amb què passa la vida davant els nostres ulls no deixa que ens aturem a reflexionar? És perquè la provisionalitat amb què vivim ens aboca a mirar-nos només al propi melic i a no conrear l’empatia amb l’altre? És perquè a les relacions ens hem acabat acostumant a desconfiar de tot el que no aporta beneficis clars i quantificables? Així, les escenes es van succeint, tenint com a protagonistes l’impudor injustificat, la crueltat gratuïta amb l’altre, la fragilitat del compromís, la prepotència del que està en situació de poder.

La desfilada dels nostres monstres dóna per a molt: Relacions tòxiques amagades rere el camuflatge de l’èxit laboral o social; veus sense identitat que repeteixen lliçons apreses com si els anés la vida, sense importar-los qui tenen el costat; companys de viatge amb l’empatia desentrenada fins a extrems insospitats; veus masculines completament conscients del seu poder ancestral i que fan ús del privilegi sense cap mena de vergonya; veus femenines que, també sense cap vergonya, acaten l’ordre imposat, sense posar en dubte la jerarquia patriarcal; altres veus que malden per escapar-se’n i llancen senyals de socors.

En aquests temps d’alta toxicitat social i afectiva, per què no retratar l’enemic com a antídot? Per què no riure’ns d’ell fent servir el mirall deformador de la caricatura? Per què no posar-nos sobre avís del perill fent servir les armes de l’humor més negre?

Crítica: ASAP. Actes de solidaritat amb el patriarcat

20/01/2019

La provocació del «voyeur»

per Andreu Sotorra

El dramaturg Marc Rosich (Barcelona, 1973) ha elaborat un muntatge teatral de cambra, o més ben dit, de “cambríssima”. Segons desvela ell mateix, ha esporgat alguns microtextos propis que tenien més de quinze anys, alguns representats en peces “ultraalternatives”, i ha configurat aquesta mena de declaració de principis en la veu de quatre personatges anònims —dues parelles, dos homes i dues dones—, uniformes de cor (de cambra, esclar), sense distinció de vestuari, discret, en un exercici de confessió en veu alta sense mossegar-se la llengua i amb l'ajuda d'uns quants foscos per deixar només com a protagonista la paraula dramàtica en les tenebres.

Exposar-se a un espectacle teatral d'aquesta mena, com a autor i director, tenint en compte que la trajectòria teatral de Marc Rosich és extensa, eclèctica, celebrada i en molts casos de públic majoritari, té un mèrit que cal reconèixer, entre altres coses perquè a espectadors novells i desconeixedors de l'autoria, els pot semblar que es troben davant d'un autor nou de trinca que experimenta amb una nova manera poc explorada per aquests verals de tractar la dramatúrgia.

Durant setanta minuts, els quatre personatges aboquen sense aturador i sense un segon de repòs tot el que porten dins, es treuen la màscara i exploren els instints del sexe a través de la provocació del “voyeur” o la imaginació del que es descriu però no es veu. En una mena de revisita del “realisme brut” de finals del segle passat, evoquen els seus desitjos i les seves passions, el seu odi i la seva gelosia, i també la decadència social que no troba la llum en la foscor.

En un espai minimalista, on allò que té més protagonisme és l'eixugador elèctric de mans d'un lavabo públic, els quatre intèrprets —la part de discurs més consistent se l'emporta el personatge de l'actriu Alba Pujol— reclouen el seu discurs en un joc de cambra fosca i només exposen la seva mirada frontal, il·luminada, adreçada als espectadors, per continuar parlant sense parlar, somrient sense somriure, assenyalant sense assenyalar. Un exercici dialèctic que s'empara en el recurs de la reflexió, lamentablement tan allunyada dels interessos teatrals actuals. (...)