Assedegats

informació obra



Autor:
Wadji Mouawad, Benoît Vermeule
Direcció:
Oriol Broggi
Traducció:
Ramon Vila
Intèrprets:
Guillem Balart, Sergi Torrecilla, Carla Vilaró
Vídeo:
Francesc Isern
So:
Damien Bazin
Sinopsi:

Qui no s’ha despertat algun cop amb el buit a dintre? Amb unes ganes irrefrenables de ser lliure i de viure convençut que l’amor i la bellesa poden absolutament amb tots els horrors. Amb la convicció que cal deixar enrere les rutines asfixiants i les normes absurdes, el prosperar insignificant i la distància trista. Qui no espera retrobar-se algun dia amb la infantesa abandonada? On la voluntat i la sorpresa i l’amor i el rebuig i la son i l’eufòria eren tant intenses que el món i la vida eren una mateixa cosa, i valien la pena.

Wajdi Mouawad ens porta aquesta vegada al nucli de l’adolescència, en el trànsit entre la infantesa que s’ha de deixar enrere i l’edat adulta que no es vol assumir. Assedegats de vida, volent palpar l’infinit amb el palmell de la mà i encabir-lo endintre, Murdoch, Norvège i Boon entrecreuen els seus camins on la bellesa i l’absurd es juguen en un pols la seva supervivència. Murdoch es lleva un matí decidit a vomitar verbalment tota la ràbia que acumula davant d’un món al que no troba sentit ni esperança. Norvège s’ha tancat a la seva habitació des de fa dies i no en vol sortir o és incapaç de fer-ho. Boon somia ser escriptor i fer créixer la bellesa d’aquest món.

Quinze anys més tard Boon, convertit en antropòleg forense, reconeix en unes restes trobades al fons del riu Saint Laurent el cadàver de Murdoch, que havia desaparegut misteriosament. Això el porta a rememorar la seva adolescència i els seus somnis abandonats. I descobreix que la set insaciable de sentit i bellesa de Murdoch i Norvège els acaba unint per sempre, de manera sorprenent, traspassant els límits entre realitat i ficció. Aquest descobriment torna a obrir el crit vital de l’adolescència, massa sovint sepultat malgrat el temps que ens toca viure. Qui no s’ha despertat algun cop amb el buit a dintre? I què n’ha fet?

Els dies 9 i 10 de juliol es podrà gaudir de la retransmissió en directe que tindrà lloc al mateix dins la sala de Teatre asseguts al claustre dels jardins adjacents al Teatre Biblioteca. 

Crítica: Assedegats

09/07/2020

Te n'has donat del petit monstre que portes dins?

per Ramon Oliver



Tu, potser ni el veus. Però la persona que passa pel teu costat, és possible que sí hagi detectat la seva presència, la presencia del teu monstre particular, si es troba en la mateixa situació en la qual  es troba la Norvège, un dels tres personatges que protagonitzen aquest text que Wajdi Mouawad va escriure per a la companyia Le Clou, i que Benoït Vermeulen, el director de la formació,  va acabar de perfilar.  La Norvège té un monòleg en el qual ens parla de l’efecte que li va causar descobrir la presència del seu monstre interior. I sense voler fer masses spoilers, cal dir que aquesta mena d’alien té molt a veure amb aquells projectes i somnis adolescents que després no han cristal·litzat en res, i el pes feixuc dels quals ha acabat produint una forma parasitària. Davant l’espant que provoca reconèixer la possibilitat de l’existència d’aquests monstres- i no sé perquè, veient l’espectacle de Broggi em va venir també al cap el protagonista de la “Metamorfosi” kafkiana-, l’opció pot ser convertir-te en una mena de hikikomori, aquells adolescents i no tan adolescents japonesos que es queden reclosos a casa i que sovint poden passar-se anys sense enfrontar-se al carrer. O pots tenir l’urgent necessitat de posar-te a parlar pels descosits amb coneguts i desconeguts, enfadar-te molt, i intentar aturar el que sembla imparable, intentar provocar al teu voltant alguna mena de reacció davant l’absurd . O també pot passar que hagis canalitzat molt raonablement els teus impulsos adolescents; que  hagis trobat una forma raonable d’haver substituït els somnis per realitats aparentment controlades , i un bon dia allò que la raó ha volgut arxivar et truqui per telèfon i tinguis que enfrontar-te a allò que s’escapa a la raó: a les obres de Mouawad, les trucades telefòniques acostumen a ser el preàmbul de trobades amb aquell passat amb el qual creies no voler trobar-te ja mai més.

Totes aquestes opcions estan presents en aquest text pel qual passen més personatges que intèrprets de carn i ossos. Quelcom que alguns muntatges de l’obra han resolt recorrent al dibuix a la pissarra , o a la presència de titelles. Però que Oriol Broggi prefereix visualitzar mitjançant una utilització de la imatge enregistrada en la qual pares, mares i mestres , per la mateixa virtualitat dels coneguts intèrprets que els hi donen vida, adquireixen un aire alhora inquietantment real, i del tot desconnectat amb la realitat interior d’un adolescent com ara aquest Murdoch atacat d’incontinència verbal. Per les parets de la Biblioteca s’escola alguna que altre imatge que ja havia ensenyat el nas en altres espectacles anteriors de Broggi, però que aquí adquireixen una densitat diferent. Penso per exemple- potser per tractar-se d’una escena escapada d’una de les meves pel·lícules preferides de tots els temps, i per tractar-se d’un dels millors finals de la història del cinema- en el “cowboy” John Wayne de l’escena final de ·Centauros del desierto”, projectada també de forma més  difusa i gegant a la població de Sezuan , quan Broggi i Brecht van coincidir al TNC per darrera vegada fa poc més d’un any. I encara que el Wayne d’aquella meravella de John Ford no en tingui res d’adolescent, el cert és que al llarg de l’itinerari que recorre la pel·lícula, ell també ha acabat reconeixent el monstre que porta dins, i del qual ja no se’n podrà oblidar mai més . Per això, deixa que la teòricament acollidora reunió familiar que té lloc a les seves esquenes, li tanqui definitivament la porta. Un “outsider” , és un “outsider”. I els integrants d’aquell grup familiar, no en voldrien saber res del monstre interior del “cowboy” que deixaria en evidència el precari equilibri del seu ordre domèstic. Com els pares de la Norvège, o com aquells adults que quan s’apropen al Murdoch no saben fer altre cosa que preguntar-li com li va a l’escola: tampoc ells volen saber allò o que no pregunten, també ells o el profe de l’escola , li tenen por a les preguntes que poden fer aparèixer els somnis perduts, o traïts o oblidats de l’adolescència.

La  molt notable posada en escena de Broggi troba el seu punt més fort  en aquest apartat ;  en aquesta controlada i dinàmica relació dialèctica que s’estableix entre les imatges filmades prèviament enregistrades (que inclouen des d’un concert fins a una enquesta de barri sobre què en pensen de la bellesa els teus propis veïns), les que reprodueixen en directe l’acció que té lloc a l’espai escènic, i les que ofereixen presencialment els intèrprets . Per contra, el punt més feble de la proposta  es troba en l'adaptació d’un text que fa un us del llenguatge estereotipadament adolescent de vegades un xic massa forçat, i s’aparta també un xic massa del lèxic del qual se’n serveix el text original. Un text que, encara que en tingui quelcom d’encàrrec , li és en gran mesura ben fidel  ben  fidel a les temàtiques i punts de coincidència que recorren tota l’obra de Mouawad. I un  text que no es troba entre les grans troballes de l’autor d’ “Incendis”, però que alhora no cau en aquell excés de transcendència èpica i poètica també de vegades un xic forçada detectable  a les seves obres més febles.

Broggi extreu també tres notables interpretacions dels seus tres excel·lents intèrprets. Començant pel molt brillant Guillem Balart, lliurat a una actuació torrencial que, això sí, potser el director ahuria de modular lleugerament per tal que el torrent no resulti esgotador. Entesa la ràbia de Murdoch , el seu  desconcert , i les seves  ganes de fer reaccionar tot el que es mou al seu voltant , potser caldria introduir-li al personatge algun registre més , alguna que altre pausa que permetis visualitzar la seva fragilitat trencadissa . L’excel·lent composició de Balart, es mereix poder treballar aquests matisos.