Atávico

Dansa

informació obra


Intèrprets:
Aitor Galán, Poliana Lima, Lucía Marote, Maria Pallares, Aitor Galán, Lucía Marote, Maria Pallares, Poliana Lima
Composició musical:
Vidal, Vidal
Il·luminació:
Pablo Seoane, Pablo Seoane
Vestuari:
Cia Poliana Lima, Cia Poliana Lima
Producció:
Carmen Fernández, Carmen Fernández
Direcció:
Guillem Albà, Alberto Feliciate
Sinopsi:

Quina és l’empremta d’una dictadura? Com crida el silenci dins nostre?

“Atávico explora, a través del moviment, els possibles paisatges de la violència com a força que ens fa víctimes i botxins alhora" explica la seva creadora, la coreògrafa brasilera Poliana Lima.

Sense la intenció de crear una narrativa, la peça busca més aviat una poètica que sigui capaç de generar una experiència escènica, experiència connectada amb les sensacions de violència i la seva repercussió en el cos.

Es torna indispensable en el projecte l’aposta pels cossos “quotidians”, fora dels patrons estandarditzats, amb la voluntat de compartir la bellesa del moviment i la gestualitat més enllà dels cànons, així com la dansa més enllà del virtuosisme.

1r Premi del XVIII Certamen Coreogràfic de Madrid.

Crítica: Atávico

11/12/2015

Del ball a l'espai al ball de contacte, una coreografia freda de contemplació càlida

per Jordi Bordes

La coreografia de Poliana Lima (que el projecte Circula! de l'Associació de Professionals de la Dansa de Catalunya ha facilitat programar-ho a Barcelona) es mou per totes les ones de moviment, gradualmen: traslladant els cossos que es repel·lien a un magnetisme que els fusiona, com imants. Tot i l'austeritat que es planteja en aquesta mena de quadrilàter, d'un moviment que busca el cansament dels cossos (les seves imperfeccions a causa de la fatiga), la il·luminació, la compostura dels quatre intèrprets (les tres noies movent-se en molta  més confluència que el noi) i el so traslladen i remeten a escenes de contemplació que permeten imaginar possibles relacions dels personatges, sobretot quan apareix el contacte. És una peça que transporta al teatre físic i d'impacte visual d'Angélica Liddell o dels barcelonins de 96º. No hi ha el dolor, ni sobretot el text implacable. Però si una dansa que esclafa cap reacció, que obra com una magrana qualsevol dramatúrgia.  

El més curiós és com s'hi arriba a aquest quadre de contacte  (Sharon Fridman és tota una referència al Madrid on resideix la brasilera Poliana Lima) partint del ball en l'espai i d'una certa coreografia mecànica, que evoca més a espais geomètrics que a emocions, una dansa un punt mecànica (per bé que sense l'artificiositat buscada '"Accumulating" d'Aimar Pérez-Galí) que també pot evocar al caminar boig per les voreres de les capitals

En el fons, aquesta fisicalitat tant radical, de cossos que s'entrellacen amb els altres o que hi topen amb fúria, potser parla d'una relació de poder entre l'home i la dona, en la mirada de la coreògrafa. Una relació molt marcada per la presència d'uns cossos i uns volums radicalment diferents. I en tanta lluita, Lima sap extreure-li punts de bellesa, màgia que dóna un premi a l'espectador que ha sabut respirar aquesta contemplació sense l'ànsia de no trobar-hi un text en el que refugiar-s'hi.