A fora del teatre
som al 2019, i casualment avui 1 de maig
( el dia que vaig a veure l’espectacle) el Barça juga al Camp Nou un
partit contra el Liverpool el resultat
del qual pot ser decisiu si l’equip
aspira a arribar a la final de la Champions d’enguany. Però aquest cop, per
viatjar a traves del temps, no et calen ni sofisticats túnels ni cotxes amb
propietats fantàstiques: en hi ha prou amb creuar la porta del Tantarantana. Un
cop realitzada tan simple maniobra i sense tenir que patir el vertigen associat
a aquesta mena de salts temporals, ja et
trobes situat de ple al 20 de maig de 1992 . Això encara que de tant en tant
passin a l’escenari coses que et provoquen una incomprensible sensació de “déjà vu”; a què ve, per posar un
exemple, que la visió d’uns inofensius llaços grocs desperti entre els
assistents a l’acte una mena de somriure còmplice ? Què en té d’especial, un
llaç groc al 1992? Bé: de vegades el cap et fa aquesta mena de jugades. El cas
és que avui, a Wembley, el barcelonisme
– i amb ell, Catalunya sencera!- es juga contra el Sampdoria la possibilitat de
guanyar la seva primera Copa d’Europa. Com no m’agrada fer “spoilers” , me
n’estaré molt d’explicar-vos com va quedar el marcador: us caldrà tenir
paciència i esperar a que arribi el moment final del nou ( i molt més breu que un partit de futbol ) espectacle
de la companyia El Martell, la mateixa que l’any passat ens portava de tornada
al “cole” amb “El mar no hi cap dins d’una capsa de sabates”. Però no hi ha
dubte que amb l’ajut d’una bona ració de la coca de recapte que la secretaria
de l’associació de veïns organitzadora d’aquesta bonica trobada ha tingut la
gentilesa de preparar per a nosaltres, avui podrem sentir tota l’èpica emoció
d’un moment que - si hi ha sort, i Sant Jordi i la Verge de Montserrat ens
ajuden- està destinat a significar quelcom més que una victòria futbolística ;
moments com aquest, són els que defineixen la grandesa d’un poble !! I si tenim
en compte que som al 1992, i que d’aquí poc més de dos mesos de res els carrers
de la nostra ara ja olímpica ciutat s’ompliran de visitants disposats a
quedar-se bocabadats i a situar definitivament el nom de Barcelona al món , no
hi ha dubte que l’anhelada Copa seria com la guinda anticipada del pastís que
som a punt de menjar-nos.
Però ja que la coca de recapte ens ha posat èpics,
què millor que acabar d’adobar-ho tot posant-li a la nerviosa espera anterior a
la connexió televisiva amb Wembley l’èpica del nostre més gloriós poema
nacional. Parlo, no cal ni dir-ho, d’aquell mitjançant el qual, i abans de
dedicar-se a anar d’exorcisme en exorcisme, Mossèn Cinto Verdaguer va saber
convertir l’enfonsament de la mítica Atlántida en metàfora del naixement de la
mediterrània i dels pobles ibers , presagi de la futura Hispània , i oracle de
la gesta descobridora de l’almirall Colom .És clar que fins i tot en moments
així, sempre hi ha algú disposat a amargar-te els versos, a parlar-te amb
indissimulada ràbia revolucionària de
Terra Lliure , a buscar-li les pessigolles al triomf, a buscar els draps bruts
allà on tot resplendeix amb brillantor. Ni les més respectables
associacions es lliuren de comptar entre
les seves files amb corcons com ara el soci anònim d’aquesta reunió. També ell
s’ha llegit “L’Atlàntida “ fil per randa. Però li ha buscar significacions
diferents a les que li troba el molt
polifàcetic senyor president . I a tot això, i entre l’un i l’altre, què hi té a dir la
nostra secretaria amb habilitats gastronòmiques ? Doncs poc a poc i a
mesura que avancin tant el poema èpic
com la lúdica prosa casolana, tan ella com l’autora Laia Alsina ens aniran deixant més i més clar que fer ganxet ( una
bonica bufanda blau grana destinada al president, és clar) ocupant un lloc
passiu d’espectadora, és un rol que no els hi escau gens ni mica. Per cert: no
deixa de ser una curiosa casualitat que “Atlántida 92” hagi coincidit aquests
dies a la cartellera amb aquell altre “Orsini” que , des de perspectives i
decisions estilístiques ben diferents, també fa que a l’escenari hi convisquin
visions de la pàtria mítica idealitzada (versos inclosos ) amb aromes de
Renaixença, fantasmes més o menys revolucionaris disposats a fer esclatar segons
quins mites patris ( si cal, bomba en mà
) i salts temporals en els quals allò
que arriba des del passat intenta donar-li sentit al nostre present.
Però centrem-nos
en l’eixerida , arriscada i irregular proposta d’El Martell. Eixerida, perquè
amb un tarannà no exempt de ressonàncies cubaneres, sap jugar des d’aquell ja
esmentat moment en el qual entrem al vestíbul del Tantarantana amb la nostra
implicació, tot visualitzant un imaginari molt nostrat i només lleugerament
distorsionat; la caricatura ens arriba servida sense excés caricaturesc, per
tal que la versemblança amb el model sigui ben identificable. Arriscada també,
perquè quan tothom es troba ja situat en el sempre agraït terreny de la gresca irònica, fa la seva irrupció el vers
verdaguerià. I no es tracta pas d’una irrupció puntual ficada simplement per
tal de donar-li sentit al títol de l’espectacle i fer servir el clàssic com a
rerafons o referent : a partir d’aquí , “L’Atlàntida” , la seva significació
com a poema amb implicacions de gran poema nacional, i les possibles i variades interpretacions que
els hi podem atorgar als seus personatges i episodis, es converteixen en el
veritable leitmotiv de l’espectacle. Això fins que en un tram final de ben
clara significació, la urgència del partit li acabi tapant la boca fins i tot al
Mossèn poeta, que tampoc és cosa de quedar-se enganxats a la cultureta quan les
cames d’onze jugadors intentant marcar un gol s’estan jugant l’orgull de tot un país . Però l’ambició de
l’espectacle , marca també el
desequilibri d’una proposta que a partir del moment en el qual l’èpica del
poema ocupa l’escenari, s’estanca també una mica, malgrat el bon treball dels
intèrprets. Certament, la diversió inicial- molt efectiva però un xic previsible - s’enriqueix amb el gir que ofereix la
dramatúrgia. Però alhora deixa puntualment fora de joc a l’espectador, obligat a partir
d’aquí a oblidar-se de la lleugeresa inicial per tal de ficar-se a fons en la complexitat de la poètica de Verdaguer. I l’intent d’acoblar
aquestes dues vessants acaba resultant un
xic massa forçada , de la mateixa manera que sembla també una mica forçat el
registre amb el que es presenten ara els personatges, abans de tornar a la seva
dimensió inicial. El Martell pren un estimulant camí amb dues direccions. Però
no acaba de trobar el punt on fer-les coincidir de forma ajustada. Això, malgrat
que entre tant deixi anar sucosos suggeriments sobre la forma amb la qual
cobrim de ressonàncies mítiques victòries que de vegades no fan altra cosa que
encobrir derrotes latents. I malgrat que s’interrogui sobre la manera com
mostrem amb orgull símbols culturals sense fer un seriós intent d’entendre el
que veritablement ens estan explicant sobre nosaltres mateixos.
