Atlàntida 92 (un espectacle que fa aigües)

informació obra



Intèrprets:
Cristina Arenas, Sergi Gisbert, Josep Sobrevals
Escenografia:
Carlota Masvidal
Vestuari:
Carlota Masvidal
Ajudant de direcció:
Pau Masaló
Direcció:
Laia Alsina Ferrer
Autor:
Dani Lleonart
Il·luminació:
Daniel Carreras
Sinopsi:

Atlàntida 92 (un espectacle que fa aigües) és una reflexió, a través del poema èpic L’Atlàntida, de Jacint Verdaguer, i de la Barcelona de l’any 1992, sobre com cada cop que, al llarg de la història, ha existit una disputa territorial, s’ha produït també una disputa pel relat, és a dir, per allò que aquell territori significa. És, per tant, també, una reflexió sobre la importància d’allò que es pot dir i el que no. Perquè qui té el relat té el poder.

Benvolgudes veïnes i benvolguts veïns:
Amb motiu de la final de la Copa d’Europa entre Barça i Sampòria d’aquest any ’92, ens plau convidar-vos a viure, plegats, aquesta efemèride que innaugurà, segur, una etapa triomfal per aquesta Barcelona que es prepara per a viure amb il.lusió uns Jocs Olímpics que determinaran, segur, la nostra identitat col·lectiva com a barcelonins i com a catalans! I és que tota la ciutat i el país són un clam esperant-los! Bé, i si no és així, a qui li importa, de fet? Ho explicarem com ens donia la gana. Perquè com deia el mateix Mossèn Cinto: Entre un burro i un ase, només un dels dos passarà a la història.

En fi, que som i serem
I, parlant de Mossèn Cinto, esperem que, tot plegat, no ens enfonsi

A 20 de maig de 1992.
Atentament, l’Associació de veïns.


Crítica: Atlàntida 92 (un espectacle que fa aigües)

06/05/2019

El Martell ens recorda que quan els continents s'enfonsen a la manera de Verdaguer , sempre ens queda el Barça

per Ramon Oliver

A fora del teatre som al 2019, i casualment  avui 1 de maig ( el dia que vaig a veure l’espectacle) el Barça juga al Camp Nou un partit  contra el Liverpool el resultat del qual pot ser  decisiu si l’equip aspira a  arribar a la final de la  Champions d’enguany. Però aquest cop, per viatjar a traves del temps, no et calen ni sofisticats túnels ni cotxes amb propietats fantàstiques: en hi ha prou amb creuar la porta del Tantarantana. Un cop realitzada tan simple maniobra i sense tenir que patir el vertigen associat a  aquesta mena de salts temporals, ja et trobes situat de ple al 20 de maig de 1992 . Això encara que de tant en tant passin a l’escenari coses que et provoquen una incomprensible  sensació de “déjà vu”; a què ve, per posar un exemple, que la visió d’uns inofensius llaços grocs desperti entre els assistents a l’acte una mena de somriure còmplice ? Què en té d’especial, un llaç groc al 1992? Bé: de vegades el cap et fa aquesta mena de jugades. El cas és que  avui, a Wembley, el barcelonisme – i amb ell, Catalunya sencera!- es juga contra el Sampdoria la possibilitat de guanyar la seva primera Copa d’Europa. Com no m’agrada fer “spoilers” , me n’estaré molt d’explicar-vos com va quedar el marcador: us caldrà tenir paciència i esperar a que arribi el moment final del nou  ( i molt més breu que un partit de futbol ) espectacle de la companyia El Martell, la mateixa que l’any passat ens portava de tornada al “cole” amb “El mar no hi cap dins d’una capsa de sabates”. Però no hi ha dubte que amb l’ajut d’una bona ració de la coca de recapte que la secretaria de l’associació de veïns organitzadora d’aquesta bonica trobada ha tingut la gentilesa de preparar per a nosaltres, avui podrem sentir tota l’èpica emoció d’un moment que - si hi ha sort, i Sant Jordi i la Verge de Montserrat ens ajuden- està destinat a significar quelcom més que una victòria futbolística ; moments com aquest, són els que defineixen la grandesa d’un poble !! I si tenim en compte que som al 1992, i que d’aquí poc més de dos mesos de res els carrers de la nostra ara ja olímpica ciutat s’ompliran de visitants disposats a quedar-se bocabadats i a situar definitivament el nom de Barcelona al món , no hi ha dubte que l’anhelada Copa seria com la guinda anticipada del pastís que som a punt de menjar-nos.

Però  ja que la coca de recapte ens ha posat èpics, què millor que acabar d’adobar-ho tot posant-li a la nerviosa espera anterior a la connexió televisiva amb Wembley l’èpica del nostre més gloriós poema nacional. Parlo, no cal ni dir-ho, d’aquell mitjançant el qual, i abans de dedicar-se a anar d’exorcisme en exorcisme, Mossèn Cinto Verdaguer va saber convertir l’enfonsament de la mítica Atlántida en metàfora del naixement de la mediterrània i dels pobles ibers , presagi de la futura Hispània , i oracle de la gesta descobridora de l’almirall Colom .És clar que fins i tot en moments així, sempre hi ha algú disposat a amargar-te els versos, a parlar-te amb indissimulada ràbia revolucionària  de Terra Lliure , a buscar-li les pessigolles al triomf, a buscar els draps bruts allà on tot resplendeix amb brillantor. Ni les més respectables associacions  es lliuren de comptar entre les seves files amb corcons com ara el soci anònim d’aquesta reunió. També ell s’ha llegit “L’Atlàntida “ fil per randa. Però li ha buscar significacions diferents a les que li troba el  molt polifàcetic senyor president . I a tot això, i entre l’un i l’altre, què hi  té a dir la  nostra secretaria amb habilitats gastronòmiques ? Doncs poc a poc i a mesura que avancin tant  el poema èpic com la lúdica prosa casolana, tan ella com l’autora Laia Alsina ens aniran  deixant més i més clar que fer ganxet ( una bonica bufanda blau grana destinada al president, és clar) ocupant un lloc passiu d’espectadora, és un rol que no els hi escau gens ni mica. Per cert: no deixa de ser una curiosa casualitat que “Atlántida 92” hagi coincidit aquests dies a la cartellera amb aquell altre “Orsini” que , des de perspectives i decisions estilístiques ben diferents, també fa que a l’escenari hi convisquin visions de la pàtria mítica idealitzada (versos inclosos ) amb aromes de Renaixença, fantasmes més o menys  revolucionaris disposats a fer esclatar segons quins mites  patris ( si cal, bomba en mà )  i salts temporals en els quals allò que arriba des del passat intenta donar-li sentit al nostre present.

Però centrem-nos en l’eixerida , arriscada i irregular proposta d’El Martell. Eixerida, perquè amb un tarannà no exempt de ressonàncies cubaneres, sap jugar des d’aquell ja esmentat moment en el qual entrem al vestíbul del Tantarantana amb la nostra implicació, tot visualitzant un imaginari molt nostrat i només lleugerament distorsionat; la caricatura ens arriba servida sense excés caricaturesc, per tal que la versemblança amb el model sigui ben identificable. Arriscada també, perquè quan tothom es troba ja situat en el sempre agraït  terreny de la gresca  irònica, fa la seva irrupció el vers verdaguerià. I no es tracta pas d’una irrupció puntual ficada simplement per tal de donar-li sentit al títol de l’espectacle i fer servir el clàssic com a rerafons o referent : a partir d’aquí , “L’Atlàntida” , la seva significació com a poema amb implicacions de gran poema nacional, i  les possibles i variades interpretacions que els hi podem atorgar als seus personatges i episodis, es converteixen en el veritable leitmotiv de l’espectacle. Això fins que en un tram final de ben clara significació, la urgència del partit li acabi tapant la boca fins i tot al Mossèn poeta, que tampoc és cosa de quedar-se enganxats a la cultureta quan les cames d’onze jugadors intentant marcar un gol s’estan jugant l’orgull  de tot un país . Però l’ambició de l’espectacle  , marca també el desequilibri d’una proposta que a partir del moment en el qual l’èpica del poema ocupa l’escenari,  s’estanca també  una mica, malgrat el bon treball dels intèrprets. Certament, la diversió inicial-  molt efectiva però un xic previsible -  s’enriqueix amb el gir que ofereix la dramatúrgia. Però alhora deixa puntualment  fora de joc a l’espectador, obligat a partir d’aquí a oblidar-se de la lleugeresa inicial per tal de ficar-se a fons  en la complexitat de la  poètica de Verdaguer. I l’intent d’acoblar aquestes dues  vessants acaba resultant un xic massa forçada , de la mateixa manera que sembla també una mica forçat el registre amb el que es presenten ara els personatges, abans de tornar a la seva dimensió inicial. El Martell pren un estimulant camí amb dues direccions. Però no acaba de trobar el punt on fer-les coincidir de forma ajustada. Això, malgrat que entre tant deixi anar sucosos suggeriments sobre la forma amb la qual cobrim de ressonàncies mítiques victòries que de vegades no fan altra cosa que encobrir derrotes latents. I malgrat que s’interrogui sobre la manera com mostrem amb orgull símbols culturals sense fer un seriós intent d’entendre el que veritablement ens estan explicant sobre nosaltres mateixos.