Atraco, paliza y muerte en Agbanäspach

informació obra


Marcel Borràs i Nao Albet són els dos "enfants terribles" de l'escena catalana. Amb una total desinhibició ataquen els tòpics i els deixen tremolant. La seva mirada és lúdica però,per moments, també apocalíptica, sense bri d'esperança, dolorosa. Els va ajuntar Roger Bernat com a actors i s'jhan fet un nom en els radicals lliure d'Àlex Rigola. Respiren ritme, gust i desproporció.

Direcció:
Nao Albet, Marcel Borràs
Escenografia:
José Novoa
Vestuari:
Paul Ventura
Vídeo:
Oslo Albet
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya
Intèrprets:
Nao Albet, Marcel Borràs, Òscar Castellví, Laia Costa, Alina Furman, Oriol Genís, Francesca Piñón, David Vert
Il·luminació:
Albert Faura
Companyia:
T-6
Autor:
Nao Albet, Marcel Borràs
Sinopsi:

Agbanäspach és l’indret on dos joves passen algunes hores de la seva vida. Un lloc estrany on perden el temps i on, de tant en tant, aprenen coses importants. On poden dir el que pensen sense por a prendre mal i sentir amb llibertat el que el cor els dicta.

«Apunta. Apunta millor. Allà, allà. El veus? Veus com corre? Mira el fill de puta com corre. Dispara. Dispara... Bona.»

Agbanäspach és on fa uns anys, els dos joves van matar un gat.

Aquesta història no parla d’un nen grassonet en bicicleta que ve de menjar polles. Aquesta història va d’un atraco, torna a ser un joc en essència, un that’s all mother fuckers.

Crítica: Atraco, paliza y muerte en Agbanäspach

20/06/2013

Sense Títol (Crítica amb títol a la web, importada de l'antiga base de dades)

per Andreu Sotorra

No sé si algú se'n recorda d'aquell que deia: "¿On és Wally?" Doncs, bé, aquí la pregunta clau seria: "¿On és Sergi Belbel?" I no dic res més perquè els espectadors que no hagin vist el muntatge de Nao Albet i Marcel Borràs es mereixen el respecte de la sorpresa. Si Wally va amb samarreta de ratlles vermelles i blanques, aquí el personatge el nom del qual silencio va amb camisa hawaiana però, també com Wally, porta ulleres de sol i apareix amb la seva xicota. Només li falta el quisso, que ha canviat per una cartera plena de bitllets. I ja he dit massa.
Probablement els espectadors més conservadors consideraran que 'Atraco, paliza y muerte en Agbanäspach' és un espectacle desmanegat i irreverent. Però de segur que els espectados menys conservadors, més liberals i d'esperit jove —que no vol dir exactament ser pipioli— s'ho passaran bomba amb els registres que Nao Albert i Marcel Borràs han fet confluir en un espectacle d'una hora i tres quarts —amb més temps d'assaig i preparació li hauria anat bé una repolida i una escurçada en alguns temps massa morts— que va des de les entranyes de la construcció d'un guió de teatre a la barreja i la no distinció entre la realitat i la ficció i la fugida cap al teatre underground alemany, un dels recursos més encertats de la posada en escena.
Una recomanació: cal veure l'espectacle sencer perquè s'acabin lligant caps. Que ningú en fugi, doncs. Només al final, tot el que s'ha vist té sentit. Anagrames inclosos, una trapelleria lingüística enginyosa que posa la cirereta del pastís enverinat que la parella de joves creadors —que finiquiten el programa T6 del TNC que ha durat deu anys— ofereixen en la seva línia trencadora o, dit d'una altra manera, esperpèntico-contemporània.