¡AY! ¡YA! és una il·lusió que ens porta a percebre la realitat de diferents maneres suggerides per la imaginació o provocades per l’engany del sentit de la vista. Una peça per a tots els públics. Una excusa per tornar a trobar-nos.
Signa la proposta una artista visual i escènica força polifacètica que ha creat des de pel·lícules en directe fent servir fotografies, a laboratoris intergeneracionals on infants i adults podien experimentar processos creatius de manera conjunta.
Lidia Zoilo (ara Macarena recuerda Sephered) acompanyada per Idurre Azkue ha fet un gir de 90 graus en la seva investigació sobre la representació. Amb la seva habilitat de transformar les seves pesquisses artístiques en suggerents accions escèniques, ara torna al cos i a destil·lar tot allò que no sigui l'efecte i el seu possible joc, sense voler establir relacions entre les diferents figures, ni cap trama. No els hi cal. És cert que l'efecte és magnètic. Des d'una neutralitat palmària connecten i diverteixen l'espectador. Amb l'únic element d'un xandall (que els acompanyen d'alguns velchros i puntualment, d'algun globus) l'efecte és absolut. Aconseguida la figura, la desmunten i van a la següent. El públic disfruta tant com qui sap veure el quadre en 3D a ull nu. Recorda l'espectacle Faboo per a canalla en qué la base era la creació de personatges a través dels peus i algun bidó.
Com si fossin els jocs de miralls del Tibidabo, les figures naturals es converteixen en impossibles. I en la seva normalitat (un to de Buster Keaton sense ser mai un antiheroi) li donen una comicitat notable. Des del silenci i un moviment mínim. Cap al final, van degradant el cos. Es fragmenta. I poden veure's figures, que amb una música tènebre i una llum d'ombres abocaria als mostres dels Caprichos de Goya. A un certs éssers amorfs com els d'El jardí de les delícies d'El Bosc, antinaturals, fills d'una explosió nuclear.
La carrera de Lidia Zoilo a Barcelona és molt llarga. Sempre canviant-se de noms (i puntualment de companys de viatge) ha anat modificant el seu dispositiu escènic. Van començar amb David Franch amb el teatre físic i un text entre contundent i poetic amb la trilogía del sofá: Tazón de sopa china y un tenedor o hacer el gilipollas, Indignos i Four movements for survival. Posteriorment, estrenen Encontré un trozo de mí en un vertedero, Después de mí, epitafios. Si en tots els treballs anteriors, el comiat prenia forma de curtmetratge, aquesta es converteix en un fals documental. De principi a fi. Des de llavors, emergeix l'univers de Macarena recuerda en què el live cinema va prenent cos. Desenvolupa accions petites que,porojectedes a la càmera prenen tota una altra significació. Sempre hi ha un punt de provocació.
Amb David Franch completen el seu trajecte (fins ara) amb Dar Patadas para no desaparecer. Actualment, Franch compta amb una nova parella artística, La buena compañía, i ha tornat a un teatre físic (Osos en el agua, A placer) amb text cru o de carrer amb accions de fort desgast enèrgic (La dona del sac).
Tornem a Macarena Recuerda. El seu muntatge actual no para d'evolucionar,expliquen les dues performers. Perquè si va plantejar-se amb la presència d'un tercer intèrpret que hi incorporés so, ara han quedat elles dues. Però la presència del tercer aflora contínuament. El canvi de repartiment ha obligat revisar tota la peça i netejar contínuament. Com més alliberades queden les imatges, més desconnectades, més a gust s'hi senten. Sembla doncs evident imaginar que la trajectòria de Macarena Recuerda pren un nou gir. Atenció, que pot canviar de nom artístic en quatre dies! Abans ja s'havien passat de 96º a Amaranto sense cap motiu. Mes tard, va venir el seu nom més personal, Macarena Recuerda Sephered.
La seva contínua recerca i la seva capacitat de traslladar-ho sempre el màxim de despullat possible, són les eines claus perquè el seu joc sempre sigui absorbent (a vegades inquietant, altres juganer però que busca desorientar la visió convencional de l'espectador). No li val un públic passiu, cal estar actiu per completar cada quadre. Viu.