Davant l'allau de censura que corre a hores d'ara per tot arreu, un es pregunta com ha aconseguit la història de «Barbablava» d'arribar, sense ignorar el passatge més sanguinari, a ser també un conte per a criatures. Esclar que, per demostrar als més petits —i als grans també— que la xafarderia incontinent es pot pagar cara, el relat publicat per Charles Perrault el 1697 ha servit durant anys i anys per advertir del que li pot passar a qui posi una clau prohibida en un pany que no li ha estat autoritzat. És a dir, allò que al segle XXI s'anomena digitalment “hacker” ja té precedents més de tres-cents anys enrere.
La “hacker” de «Barbablava» és Ariane, cosina del rei de França, que es casa amb Gilles de Rais —en qui es creu que Perrault es basa per crear el personatge de Barbablava—, un sanguinari guerrer que torna de la Guerra dels Cent Anys fet un pòtol, malferit, que troba les seves terres corcades per la misèria i que refà la seva vida després de vendre la seva ànima al diable amb un pacte que li proporcionarà una posició presumptament noble a canvi d'acceptar el paper d'assassí al qual l'obliga un personatge sinistre i misteriós que el poble de Rais coneixerà només com a “conseller”, ignorant que és ell qui empeny el seu senyor a omplir de la sang dels seus fills els boscos del terme.
En realitat, al Barbablava clàssic se'l coneix per haver assassinat al seu castell totes les dones amb qui es casava, una patologia que arriba fins a la seva última muller quan aquesta descobreix per tafaneria la cambra de la mort. En el relat original, són els germans d'aquesta última esposa els qui acaben degollant Barbablava.
En aquesta versió musical, de durada estàndard (90 minuts), les esposes degollades s'amplien a criatures del poble i la trama fuig de les versions de “conte” per crear un thriller d'aire gòtic que als més veterans potser els portarà ressonàncies del malèfic «Sweeney Todd, el barber diabòlic del carrer Fleet». Hi ha, doncs, en la versió d'Estanis Aboal, pel que fa a la dramatúrgia i les lletres, i de Jesús Horcajo, pel que fa a la música, una cert aire d'Stephen Sondheim, com el gènere mana.
En una atmosfera d'il·luminació tenebrosa, amb un parament escenogràfic que representa el poble i que amb cases de suro amb llum interna i tot sembla que formin part d'un pessebre gegant, el musical té molts bons moments en les peces de les actuacions corals —el cor representa el poble—, també en la intervenció dels tres músics, i mostra algunes febleses vocals en les intervencions solistes, tot i que els dos protagonistes de la història, Albert López Vivancos (Gilles de Rais) i Mar Fernández (Ariane) mantenen el nivell que el gènere requereix.
El muntatge té el mèrit que s'explica sense més afegits textuals dels imprescindibles, només a través de les peces cantades. I dir que “s'explica” vol dir que els intèrprets són conscients que allò que diuen cantant forma part de la narració i cal que arribi netament i amb claredat, una opció que els espectadors agraeixen i que no sempre es troba en el gènere musical. (...)
