Tres històries breus que giren al voltant d’uns mateixos temes (la parella, la comunicació, l’amor i tot allò que els acompanya) i que ens introdueixen en el món d’un director, dramaturg i guionista amb un llenguatge narratiu propi.
En el teatre anglosaxó és habitual portar a escena, de manera conjunta, obres breus que toquen un mateix tema o tenen algun punt en comú. En aquesta línia s’inscriu Barbados, etcétera, un muntatge teatral amb només una actriu i un actor, una parella protagonista que compareix davant els espectadors i les espectadores en un espai buit. Són actors o personatges? No hi ha cap trama concreta per explicar: només paraules que dibuixen situacions, perfilen personatges i suggereixen unes històries que prenen forma a poc a poc en l’autèntic escenari de la representació: la ment del públic. Tot té com a eix aquesta parella i un lloc que potser és real, però que perfectament podria ser un espai imaginari: l’illa de Barbados que dona títol al muntatge. La secció de mobles de terrassa i jardí d’una firma comercial internacional, un tapisser enamorat, un vídeo musical, una parella com totes les parelles que coneixeu: a partir d’aquestes situacions i personatges, les tres obres breus que veureu us parlaran de la parella i de l’amor, però també de la incomunicació, del desamor, de la desmemòria... La funció, carregada de simbolismes que se segueixen perfectament, és una mostra d’un llenguatge teatral únic en què trobem elements de comèdia que gairebé es podrien qualificar de surrealistes, però en un context de gran lirisme que al·ludeix al món afectiu dels personatges, uns éssers fora del comú que, tot i això, acaben per mostrar el caràcter universal dels seus sentiments o patiments.
És un muntatge de La_Abducción, una companyia teatral creada i dirigida per Pablo Remón i amb un gran èxit a Madrid, però que encara no havia presentat cap producció a Barcelona. El director i dramaturg, que també escriu per al cinema i la televisió, va néixer a Madrid el 1977 i es va formar a l’Escola de Cinematografia i de l’Audiovisual de la Comunitat de Madrid (ECAM) i també, l’any 2009, a Nova York. Ha estat guardonat com a guionista de cinema i director de curtmetratges (Circus, Todo un futuro juntos) i ha escrit els guions de Mundo fantástico (2003), Casual Day (2008) i Cinco metros cuadrados (2011). L’any 2013 va crear La_Abducción per posar en escena La abducción de Luis Guzmán, un debut teatral que va fer que s’hi fixessin totes les mirades. Muladar, escrita amb el seu germà, Daniel Remón, va ser la seva segona obra i hi va obtenir el premi Lope de Vega de teatre l’any 2014. La tercera obra que va escriure, 40 años de paz (2015), va ser nominada als premis Max i va ser finalista en la categoria de millor autor revelació. A partir d’aquí, muntatges com El tratamiento (2018), Sueños y visiones de Rodrigo Rato (2019, escrita amb el també guionista i dramaturg Roberto Martín), una Doña Rosita anotada que ens introduïa en el món familiar del director amb llenguatge lorquià, o Barbados, etcétera, estrenada l’any 2020. Aquest abril passat va estrenar al Centro Dramático Nacional Los farsantes, un muntatge sobre el món de l’espectacle.
El dramaturg i director Pablo Remón té clar que l'amor només atrau si té un component exòtic. Per això, possiblement els viatges de noces s'han traslladat de la visita al Monestir de Montserrat a les platges del Carib o a les cretes dels volcans d'Islàndia. L'amor ha de ser sempre viu, ha de respirar més enllà del que s'hi esmercin les dues persones vinculades. A Barbados hi ha un exercici del com narrar una nohistòria. Com si fossin uns seductors a l'ombra d'un baobab o, ja entrats els anys 80 i abans que els stand'up comedy més trinxats acaparessin tots els tambures dalt d'escenari dels bars musicals. És la revisió d'un nou cabaret literari que juga variant qui és el subjecte de la frase. Qui és l'enamorat de l'aventura intrèpida. Si ja no entra als pubs, han traslladat els jocs amb les paraules a les petites sales de teatre.
De sempre, les relacions de parella han estat cau de la literatura dramàtica. Ens hi va la supervivència com a espècie. I també la intel·ligència com a sers racionals. És un debat sucós que sembla haver-se explicat de totes les maneres possibles. Els d'Atresbandes van fer saltar la banca en el seu debut amb Solfatara on dilapidaven una relació de parella feliç a través d'un terrorista amb passamuntanya. Ara, la conversa de dos desconeguts (o de dues persones que juguen a enamorar-se cada funció variant la conjugació de la primera a la tercera persona) és un entramat enginyós, suggerent, pel·liculero entre la dona mussa i el darrer tapisser de la ciutat, que abandonarà la seva professió de tercera generació, nomñes per un "sí" anacrònic de la seva clienta secreta. O no. Les frases, les situacions podrien canviar de sentit. En realitat, més que expressar l'enèssim argument de telenovel·la, juguen a esquarterar i fer risible el patetisme dels que s'enamoren sense voler. Els megàfons per convidar a fer un nou tapissat al sofà fa anys que no ronden per les ciutats. Ara, quasi tothom compra a Ikea i la fusta cedeix abans que la pell es gasti. És molt més barat adqurir-ne un de nou que jugar a la loteria reconstruint el lloc on seure. L'amor és un ofici descatalogat i, oh sorpresa, continua sent imprescindible per a la convivència i supervivència de les comunitats. Iterpretració sublim d'un text sense massa pretencions, onest, que connecta i que atrapa per la seva peripècia formal.