Aquest salt mortal que proposa José Sanchis Sinisterra és complex. Per això, els mateixos actors han de saber en quin registre es troben els seus personatges a cada escena. Perquè si n'hi ha, com els policies, que no poden ser més que pura guasa per beneits i prepotents amb perles com ("per a la policia de la democràcia el principal és la imatge") hi ha altres que transmuten. Bartolomé (una picada d'ullet per a compis perquè si s'ha adoptat aquest nom és perquè en català, és Bartomeu que és quasi clavat al Prometeu, que pateix lligat en una torre com una bèstia se li menja el fetge) es mou entre el cinisme, la lucidesa i el melodrama. Al cor li agrada escoltar-se molt però no acaben de trobar cap solució; i alguns es deixen comprar per un aparell amb més gigues de potència. El gir també es produeix entre la periodista que aixeca la llebre enviant un twit i l'experimentada de Tele Capsa (que no Caspa, que confonen en dir-li, sovint).
Els jocs de paraules serveixen per estirar riures amb gags ben trobats i també per demostrar la perversió del llenguatge (com allò de demostrar que els anti-disturbis, en realitat, són elements indispensables per a la rebel·lió). L'obra juga amb tants tons que costa entendre cap a on avança. I acaba amb un esclat quasi imprevisible. Bon cop d'efecte a escena, però sobretot de gir dramàtic que evidencia que el Poder quan no pot desanimar un rebel, hi passa per sobre sense valorar efectes col·laterals.
La peça evita el pamflet, tot i cridar consignes; evita el melodrama, tot i fer plorar el pare quan veu que la filla, aparentment, segueix sense saber plorar; i no es queda amb la comèdia fàcil perquè el discurs és un crit d'alerta a la situació paradoxal del moment social (ni una referència al "tema" nacional). Hi ha moment per a la redempció com amb el càmera que entén el valor de l'intent de suïcidi de Bartolomé i decideix permetre-li una mort digna. La pau arriba amb el sirtaki (tota una picada d'ullet a la població grega que ha estat de les primeres en patir les inclemències de la crisi que s'allarga des de fa anys). Però és un instant d'acord momentani. Que qualsevol altre episodi el supera i l'esborra. La labor del públic és destriar què hi ha de denúncia i què de burla. Tot i així, no s'acaba de separar l'oli de l'aigua.
