Ho apunta molt encertadament Sergi Belbel en el text de presentació d’aquest espectacle : es diria que després d’haver donat vida a la Winnie d’ “Els dies feliços”, Samuel Beckett va tenir la necessitat de seguir explorant la via oberta per aquell extraordinari personatge. La recordeu, a la Winnie, amb el cos mig ensorrat - cada cop més ensorrat- a la sorra ? Parlant-li a un marit sense resposta mitjançant un monòleg que mai pot ser diàleg (“la comunicació no existeix”, deia el mestre Lacan; la Winnie és una molt comunicativa mostra d’aquest axioma)? Repetint dia darrera dia aquella mena de rituals que et fan ser conscient que encara ets viu, encara que el simple mecanisme de la repetició i el deteriorament progressiu del ritual constati que cada cop ets menys viu? L’esperança de vida de la Winnie s’assembla força a l’esperança d’aparició de Godot que manifesten també jornada darrera jornada els dos també beckettians clowns existencialistes que aquesta mateixa sala Beckett allotja temporalment al seu pis inferior. Però el pis de dalt, està reservat per a un grup de sis dames beckettianes dignes hereves del legat de la Winnie.
Tres d’elles es presenten carregant amb uns monòlegs que tampoc no exclouen l’aparició de veus externes que potser provenen del seu mateix interior. Les altres tres fan una aparició conjunta a l’últim tram de la proposta, la quarta obra del programa. I cada cop que una d’elles fa mutis pel fòrum al llarg d’ “Anar i tornar” (que així és com es diu aquesta darrera obra) , aprofiten la seva absència per practicar un safareig dual del quan no en sereu partícips, però si testimonis. Belbel aprofita alhora per la seva banda aquesta peça breu – més breu que les altres peces breus que integren el programa- per rebaixar una mica el grau d’inquietud que ens poden haver deixar els tres fragments anteriors contemplats de manera itinerant, i provocar-nos algun que altre somriure. A un apassionat de la comèdia com ara Belbel, sempre li agrada que fins i tot en les més amargues circumstàncies hi hagi lloc per a un somriure amarg, i aquest epíleg amb tonalitats un xic més festives però no per això menys beckettianes, li permet amb escreix .
Però abans d’això , haurem escoltat les passes de “Passos”, ens haurem gronxat al balancí de “Bressol”, i ens haurem concentrat en la compulsiva xarrameca que deixen anar els llavis perduts a la foscor de “No jo”, seguint un recorregut itinerant que li escau esplèndidament a la proposta. Un recorregut al qual , per cert, ja va recórrer Katie Mitchell quan, al front de la Royal Shakespeare Company, va presentar unes “Beckett Shorts” que van passar també pel Mercat de les Flors, i que incloïa tres de les peces que ara s’han reunit de nou en mans de Belbel. Envoltades d’unes tenebres que ens ajuden a centrar-nos en allò que cal centrar-se i a accentuar encara més l’aïllament de les dones a les quals estan representant, ens esperen –cadascuna des del seu diferent espai de la Beckett abans dels vuit minuts de reunió final - Rosa Renom, Sílvia Bel i Míriam Iscla. I cal fixar-se bé en la precisió amb la qual ens transmeten el pou negre en el qual romanen tancades aquestes dones que, evidentment, no podrien compartir mai un espai comú, i que per això mateix ens obliguen a moure’ns pel pis superior de la Beckett buscant l’habitacle del qual ja mai més podran tampoc sortir. Del qual , de fet, potser no han sortit mai . Aquestes dones van amunt i avall per passadissos foscos que ja tenen sots, perquè les seves mares els va recórrer abans que elles seguint el mateix repetitiu itinerari: aquesta és l’herència que els hi ha deixat. Aquestes dones, i tornant a la figura de la mare, han acabat seient també al mateix balancí en el qual ella es gronxava. Aquestes dones , han viscut un silenci tan radical, han quedat sovint tan mancades de paraula, que quan han començat a deixar anar paraules descontroladament s’han convertit en una boca que devora la resta de la seva fisonomia . I com la Winnie, i malgrat tot ( i com els nois que esperen Godot), encara han tenen la dèria de seguir mirant des de la finestra amb la persiana baixada de casa seva les altres persianes baixades de les cases del davant, a veure si avui algú s’anima, puja la persiana, i es crea un miratge d’aquesta comunicació que, en realitat, no existeix. Belbel mesura amb precisió el temps exacta d’aquestes- d’altra banda- força mil·limetrades peces. Totes elles esplèndides. Totes elles, magnètiques i neguitejants (també l’aparentment més lleugera que es presenta com a colofó ), totes elles viscudes amb no menys controlada economia de recursos per les seves estupendes intèrprets. I sí: elles , Beckett i Belbel , aconsegueixen el que volien: al final, tots i totes ens podem reconèixer una mica o molt en aquests passos perduts, en aquesta veu de la mare que potser surt del propi cap, en aquest balancí que vincula el balanceig del bressol amb el de la vellesa, en aquests llavis que de tantes ganes de dir tot el que mai han dit ja no saben ni el que diuen. I tots i totes hem aprofitat de vegades l’absència de l’altre per parlar dels seus mals, del seu fracàs, de la seva misèria...i creant un miratge, fer més suportables els nostres mals, fracassos i misèries. I Godot, sense presentar-se.
