Mirada extasiada dirigida al cel del Liceu. Jeremy Irons, l'inoblidable Charles Ryder de 'Retorn a Brideshead' i protagonista de pel·lícules com 'El misteri von Bülow' o 'La missió', acabava de viure, el seu emocionat debut com a narrador de 'Egmont', obra composta per Beethoven per al drama escrit per Goethe i adaptat a l'anglès per Christopher Hampton. Els aplaudiments no cessaven. Era com si el públic volgués que el seu magnètica i glamurosa presència es prolongués encara més. El carismàtic actor, conscient del poder de la seva atractiva maduresa i amo d'una greu i envoltant dicció, havia exhibit un gran domini de l'escena fins al punt de convertir-se en exclusiu centre de l'atenció de la vetllada.
Va caldre esperar fins al final de la segona part perquè l'artista aparegués sobre les taules, envoltat pels components de la Wiener Akademie, orquestra austríaca amb instruments d'època i responsable d'aquesta proposta en la qual va participar també la soprano sueca Kerstin Avemo, de notable vis dramàtica però alguna cosa falta de projecció. La discreta direcció de Martin Haselböck no va impedir que el concert complís sobradament amb les expectatives.
Irons semblava ansiós d'entrar en acció. Va ser després que Avemo i la Wiener Akademia, oferissin 'Ah, pèrfid!', amb la suplicant ària 'Per pietà, non dirmi addio!'. L'actor va irrompre ple d'energia i embolicat en una llarga i elegant levita de color granat i un fulard a joc nuat en forma de corbata. Aquest abillament va contribuir a potenciar encara més el seu port de galant indestructible.
L'obertura d'aquesta obra de música incidental creada per il·lustrar la història del general flamenc comte Egmont, ens va situar immediatament en el relat. Irons va posar la veu, l'expressió i el gest, de vegades irat, de l'heroi que lluita per la independència del seu poble enfront d'una opressora monarquia espanyola i acaba sent decapitat. La seva intervenció, sempre ben equilibrada amb l'orquestra, es va iniciar amb el relat d'un concurs de tir.
L'actor, assegut en una cadira i movent lleument el cap mentre sonava la música, s'aixecava cada vegada que havia de recitar, però la seva actuació sempre va mostrar la força del moment dramàtic, més poètica quan es refereix a la seva estimada Clara (Avemo, que va interpretar dos 'lieder') i més tronant quan incideix en les seves pugnes amb les tropes del Duc d'Alba. La intensitat interpretativa va créixer a mesura que s'acostava el desenllaç. L'espera de l'execució de la seva sentència a la presó - "els panys sonen amb estrèpit", clama-i, sobretot, la seva arenga final en què ofereix la seva mort com a sacrifici per la llibertat del seu poble, protegides per la simfonia ' Victòria ', van deixar petjada de l'èpica de la peça.
