Teatre postdramàtic amb una clau còmica i una mirada lúcida a la nostàlgia. Un dinosaure entra a l'escenari, i l persona que l'entrevista, en comptes de sentir-se amenaçada o de voler-li fer una anàlisi de l'ADN, li pregunta si hi ha res que li faci mal, que li molesta. Aquest T-Rex inflable, amb una veu ronca, com d'ultratomba, li indica que que sí, però que es pot continuar.... Que el viatge que proposa retrocedeix en el temps. en el fons, es tracta de buscar els moments de felicitat de tita una era. Els dinosaures tenen tot el quaternari. Els humans, en prou feines una època que no supera els 200.000 anys (i encara posant birret de doctor honoris causa a algun primat).
El dinosaure, com aquella Tortuga de Darwin, de Juan Mayorga que interpretava Carmen Machi (Romea, 2008), passa per capítols de la història que, en realitat es trunquen per la violència i que floreixen pacífiques en un temps de bonança però que han emergit d'una violència anterior. És allò que trobar-se un semàfor en verd només vol dir que s'arribarà abans al proper semàfor en vermell. En el seu retrocès, el dinosaure de ser bèstia i passa a ser om un humà que estima en la seva civilització. Que viu l'amor i el desamor. El petó i la crueltat.
Teatro Praga (plaga en portugès, no té res a veure amb la capital txecoslovaca!) parteix sempre de zero en cada muntatge. Com la companyia catalana Obskené (Fuenteovejuna, Manifesta, Ciutat de Vidre i De carenes al cel) furga en diferents llenguatges per trobar noves veus contínuament. POraga ha reblat el clau amb una posada en escena que descol3loca. Perquè a les dues presències físiques dels protagonistes no se li atribueix la veu. és un tercer el que dialoga amb ell mateix. es dissassocia el personatge del discurs, tot i que es manté la relació. Conde de torrefiel (amb les seves beus en off o els textos projectats a la paret) sovint trenquen aquest binomi (Escenas para una conversación..., La chica de la agencia de viajes...). El dinosaure descansa compartint els óssos del seu company. torna la física, doncs, que l'hupà va desmerèixer quan el podia analitzar en viu, a principi d'escena. La pregunta que cal fer-se després de veure el muntatge és "a partir de quan la Naturalesa interpretarà l'humà com a un dinosaure depredador (ja hi reflexionaven els d'Agrupación Sr. Serrano a Katastrophe)?" Quan entendrà l'humà que saltar-se un semàfor en vermell només l'apropa novament a un altre semàfor en vermell?
