Béjart Ballet Lausanne

informació obra



Coreografia:
Gil Roman, Tony Fabre, Akram Khan
Il·luminació:
Dominique Roman
Vestuari:
Gianni Versace, Henri Davila, Union Studio
Intèrprets:
Béjart Ballet Lausanne
Companyia:
La Fura dels Baus
Autor:
Manuel de Falla
Sinopsi:

La inauguració de l'edició 2015 va a càrrec d'una de les companyies mítiques de Peralada: Béjart Ballet Lausanne, que torna a Espanya amb Gil Roman com a director artístic i defensant el llegat de Béjart. Maurice Béjart és indiscutiblement una de les figures més importants de la dansa del segle XX. La seva capacitat per connectar amb el públic mitjançant una companyia fidel al seu estil i una tècnica aclaparadora.

Vuit anys després de la seva mort, la companyia torna de la mà del seu coreògraf i director Gil Roman, per presentar a Peralada un programa mixte durant dues jornades, amb clàssics de Béjart com "Boléro" o les "Set Danses Gregues" combinades amb obres de nova creació de Gil Román com "Kyôday". El projecte a destacar d'aquestes nits de ballet, és el sentit homenatge al ballarí i coreògraf Tony Fabre, amb la seva coreografia "Histoire d'Eux" i l'homenatge de Gil Roman a Tony que porta el títol "3 danses pour Tony" i que no s'han vist mai a l'estat espanyol.

Fabre, que va ser director de la Companyia Nacional de Dansa juvenil [CND2] i primer ballarí en obres de Nacho Duato, va morir a Madrid als 49 anys el 2013 i havia tingut una estreta relació amb Béjart i la seva companyia. Força, tècnica, disciplina i inspiració per a dues nits de la millor dansa europea. Tradició i avantguarda per a l'obertura del Festival.

Crítica: Béjart Ballet Lausanne

14/07/2015

L’esperit de Béjart

per Núria Sàbat

La remor del mar arriba fins a Peralada i la música popular grega omple l’escenari dels jardins mentre un jove i nombrós cos de ballet evoluciona compassadament: s’hi endevina Mikis Theodorakis, autor de les 7 danses grecques (Nova York, 1983) que encetaven la segona jornada del prestigiós Festival i en les quals la depurada tècnica d’Oscar Chacon n’assolia un clar protagonisme.

Ben aviat, el blau mediterrani que es filtrava per l’escletxa oberta al fons de l’escenari és substituït pel roig especiat que embolcalla Bhakti III (Avinyó, 1968), en què Marsha Rodriguez i Fabrice Gallarrague, sota l’embriagador so de la música tradicional hindú, s’entortolliguen en un visual joc d’extremitats a través del qual se’ns apareixen Shakti i Shiva.

Tanca la primera part l’única i esperada estrena, Impromptu pour Peralada, una peça feta, pensada i dedicada al mateix Festival per l’actual director de la companyia: el coreògraf Gil Roman. Colors terrosos, vestits vaporosos i una atmosfera bellament irreal, suggeridora... i, sobretot, molt femenina, que creen quadres d’una gran sensualitat.

La relació de Gil Roman amb Peralada no és nova, ja que el 2003 hi va actuar per primera vegada com a ballarí i set anys més tard hi va tornar com a director. Aquesta és, doncs, la tercera vegada que trepitja l’escenari d’aquest Festival al qual ara homenatja.

Després de l’entreacte, Histoire d’Eux (Laussanne, 2014), la darrera coreografia d’un altre nom memorable, Tony Fabre, basada en l’obra de Henry Purcell que parla dels amors entre Dido i Enees. Delicadesa i poesia en l’expressió més sòbria de la mort.

I, finalment, l’eclosió, la força i la intensitat d’una peça mítica: Boléro (Brussel·les, 1961). Sobre la superfície d’un ample cilindre, una ballarina (sensacional Elisabet Ros) movent-se rítmicament al so hipnòtic de la composició de Ravel. Resseguint els laterals i el fons de l’escenari, cadires vermelles de balca –en clara referència al caràcter andalús d’una partitura que, curiosament, el mateix autor considerava un simple experiment– on seuen els ballarins que, de mica en mica, s’aixecaran fins a encerclar-la i apoderar-se’n per fer emmudir aquesta figura que representa el so.

Aplaudiments i bravos enfervorits per tancar una vetllada pràcticament rodona en què tradició i innovació s’ajunten per configurar un espectacle elegant, expressiu i entenedor, fidel a l’esperit d’un creador que va dedicar la seva vida i el seu art al ballet –Maurice Béjart (1927-2007); una disciplina que va voler deslliurar de la seva aura elitista i fer arribar al gran públic. Que la companyia l’hagi sobreviscut i que avui continuï omplint teatres i auditoris, n’esdevé la prova més fefaent.