La remor del mar arriba fins a Peralada i la música popular
grega omple l’escenari dels jardins mentre un jove i nombrós cos de ballet
evoluciona compassadament: s’hi endevina Mikis Theodorakis, autor de les 7 danses grecques (Nova York, 1983) que
encetaven la segona jornada del prestigiós Festival i en les quals la depurada
tècnica d’Oscar Chacon n’assolia un clar protagonisme.
Ben aviat, el blau mediterrani que es filtrava per
l’escletxa oberta al fons de l’escenari és substituït pel roig especiat que
embolcalla Bhakti III (Avinyó, 1968),
en què Marsha Rodriguez i Fabrice Gallarrague, sota l’embriagador so de la
música tradicional hindú, s’entortolliguen en un visual joc d’extremitats a
través del qual se’ns apareixen Shakti i Shiva.
Tanca la primera part l’única i esperada estrena, Impromptu pour Peralada, una peça feta,
pensada i dedicada al mateix Festival per l’actual director de la companyia: el
coreògraf Gil Roman. Colors terrosos, vestits vaporosos i una atmosfera bellament
irreal, suggeridora... i, sobretot, molt femenina, que creen quadres d’una gran
sensualitat.
La relació de Gil Roman amb Peralada no és nova, ja que el
2003 hi va actuar per primera vegada com a ballarí i set anys més tard hi va
tornar com a director. Aquesta és, doncs, la tercera vegada que trepitja
l’escenari d’aquest Festival al qual ara homenatja.
Després de l’entreacte, Histoire
d’Eux (Laussanne, 2014), la darrera coreografia d’un altre nom memorable,
Tony Fabre, basada en l’obra de Henry Purcell que parla dels amors entre Dido i
Enees. Delicadesa i poesia en l’expressió més sòbria de la mort.
I, finalment, l’eclosió, la força i la intensitat d’una peça
mítica: Boléro (Brussel·les, 1961).
Sobre la superfície d’un ample cilindre, una ballarina (sensacional Elisabet
Ros) movent-se rítmicament al so hipnòtic de la composició de Ravel. Resseguint
els laterals i el fons de l’escenari, cadires vermelles de balca –en clara
referència al caràcter andalús d’una partitura que, curiosament, el mateix
autor considerava un simple experiment– on seuen els ballarins que, de mica en
mica, s’aixecaran fins a encerclar-la i apoderar-se’n per fer emmudir aquesta
figura que representa el so.
Aplaudiments i bravos enfervorits per tancar una vetllada
pràcticament rodona en què tradició i innovació s’ajunten per configurar un
espectacle elegant, expressiu i entenedor, fidel a l’esperit d’un creador que
va dedicar la seva vida i el seu art al ballet –Maurice Béjart (1927-2007); una
disciplina que va voler deslliurar de la seva aura elitista i fer arribar al
gran públic. Que la companyia l’hagi sobreviscut i que avui continuï omplint
teatres i auditoris, n’esdevé la prova més fefaent.
