L'únic que es manté immòbil és una biga que parteix l'espai. Tota la resta transita continuament, del teatre a la dansa. De la interpretació en directe a la veu en off. Tot és una mena de malson que ofega elprotagonista. El fa reviure unes ombres que no s'acaben mai. Primer de tot, hi ha la notícia de l'accident. La incapacitat d'assimilar-ho, la negació del fet. La confiança que tot és un malson i que s'acabarà en un instant. Però les ombres, les veus, els personatges conviden el protagonista a què haurà de reviure,. recuperar els sentiments. enfondar-se en el dolor per poder assumir la realitat i aprendre a conviure-hi.
El treball que han presentat aquests dies al Mercat de les Flors les companyies canadenques Kidd Pivot i Electric Company Theatre és d'una notable densitat dramatúrgica però, alhora d'una lleugeresa i un joc constant. Tot es transforma, tot es mou, sembla que volin. Ningú, pràcticament, és qui aparenta. Cada espectador es fa una composició de lloc diferent però tots acaben confluint en uns mateixos punts que commouen (amb música harmònica) i una tendresa sublim. I tothom percep que el dolor del protagonista se supera quan aconsegueix esborrar la culpa de la seva consciència. Aquesta, es desarma, com si fos una joguina inflable, com un castell de cartes que l'ataca un cop de vent. Com a Cinco tonos de color azul, es perfilen quins són els límits del dol; quins són els diferents passatges abans que una persona assumeix la pèrdua i, sense obviar-la mai (la biga no es mourà de l'escenari, sempre serà un element present en la realitat dels seus companys). Si en la primera part, una habitació fosca i bruta recorda a una mena de sala d'Urgències o bé a un espai familiar en què es nega la realitat (de manera semblant que en L'habitació del nen de Benet i Jornet), a la segona desapareixen les portes i els límits. Els personatges dantescos, cabareters, d'una dolorosa alegria desapareixen a la segona part, en què la dansa impera arreu. El ventríloc transforma el personatge. Primer és el pare amb el dolor; desprtés la culpa que l'ha dominat. Només una caixa (una mena de taut?) creuen les dues escenes. La solució no es troba a dins. Tampoc resol res refugiar-s'hi. És un amagatall estèril. La proposta, eminentment abstracta i cnceptual, traça unes línies dramatúgiques fiables, evidents. Es tracta d'un treball molt intel·ligent executat amb una dansa preciosista, que permet una epopeia dels vestits amb lluentons gastats i un moviment de cos desmembrant-se, articulació a articulació, a una copreografia molt suggesrent, d'amplis desplaçaments, amb molt d'aire i braços que projecten línies infinites. Treball sobre el dolor i, sorprenentment, magnètic. De molt complexa definició.
