Bienvenido a casa

Teatre

informació obra


Estrena:
Estrena a Catalunya
Companyia:
Pequeño Teatro de Morondanga
Direcció:
Roberto Suárez
Intèrprets:
Sergio Gorfain, Chiara Hourcade, Soledad Pelayo, Oscar Pernas, Mariano Prince, Mario Rodríguez, Rafael Soliwoda, Gustavo Suárez
Producció:
Ignacio Fumero Ayo, Salvador Collado
Sinopsi:

Benvinguts a casa de l’home elefant. Res és el que sembla, en aquesta tragicomèdia delirant. Per començar, comprant l’entrada tenim accés a dues funcions que ens permeten viure la història de dues maneres diferents: cadascuna de les parts canviarà la nostra percepció dels actors i els sentiment d’enveja i misèria que els provoca la deformitat del protagonista. Prepareu-vos per la trencadora companyia de Roberto Suárez, aplaudida per la ruptura permanent dels codis teatrals, experts en jugar amb l’espectador i generar inquietants ambigüitats. Emparentada amb les atmosferes misterioses de David Lynch i l’aire naturalista de Tolcachir o Veronese, aquesta proposta uruguaiana única promet sacsejar els amants del teatre més contemporani.

Sessions:

1a sessió doble: Divendres 1 de novembre a les 21h (1a part) i Dissabte 2 de novembre a les 18h (2a part)

2a sessió doble: Dissabte 2 de novembre a les 18:15h (1a part) i a les 22h (2a part)

Durada: 1h 5 min (primera part) 1h 45 min (segona part)

Crítica: Bienvenido a casa

03/11/2013

Sense Títol (Crítica amb títol a la web, importada de l'antiga base de dades)

per Jordi Bordes

Un teatre que desarma des de principi a fi. Si d'entrada aquesta capacitat de despistar l'espectador, trencant tots els codis més convencionals té un efecte magnètic, al final esdevè un punt irreconciliable en treure gaires conclusions de la trama, de la tragèdia. 

És una peça difícil de compensar perquè hi ha una interpretació sublim, un joc continu, una investigació molt rodona sobre el punt de vista del públic respecte d'una mateixa escena però al final tant mareig no aporta gaire a res. Sí que, a la segona part (i ja situats entre caixes, als laterials de l'escenari, en un espai còmplice),  hi ha algun punt que es tanca de l'escampall d'emocions i personatges esperpèntics de la primera: Hi ha una mort que es revela més certa (teòricament) que la d'un suïcidi a escena. Però és que la voluntat de trencar la barrera del personatge entre l'actor i el públic comporta una nova mascara, la del propi actor representant-se. També és una veritat falsejada. 

Tot i això, és molt interessant com a artilugi teatral que demostra, d'altra banda, que hi ha més teatre contemporani que el de Buenos Aires als països d'Iberoamèrica: aquesta és, de fet, la voluntat de Temporada Alta, més que mostrar treballs contrastats (tot i que els altres dos títols vistos fins ara del cicle, Julia i Montserrat , sí que desarmaven tant per la forma com pel fons).