The Big Van Theory aplega un grup de monologuistes científics. El seu objectiu és apropar la ciència al públic general, i mostrar els avenços més recents en alguns dels seus àmbits: biologia, química, matemàtiques, física, enginyeria, d’una manera amena i comprensible.
Què són els raigs còsmics? I l’epigenètica? Va passar de debò el diluvi universal? Per a què serveixen les plantes peludes?
Com es va descobrir el bossó de Higgs? Són preguntes que surten del laboratori i s’apropen al públic de la forma més divertida que hom pugui imaginar.
Es parla molt de l'humor intel·ligent, i segurament qui més, aquells que no aconsegueixen que les seves bromes provoquin una riallada, o millor encara, una col·lecció d'elles mentre dura el seu espectacle. Evidentment, atribuint-se'l -com qui s'embolica amb la bandera, posem per cas- en un país on venen més les 'marujes' amb pretensions, com més ignorants i ordinàries millor, i els curtets milhomes amb opinió infundada sobre tot, que la gent sàvia. I d'això en som una mica responsables tots, no ens enganyem.
Però també és el país dels miracles. O no ho és que en un troç de món, on fins no fa gaire alguns cridaven orgullosos 'que inventen ellos' i on el museu més visitat sigui el d'un club de futbol (ara barrejo països), un grup de 16 científics joves, candidats a 'sense feina' gràcies a les prioritats dels qui manen, s'hagin confabulat de forma agosarada per anar d'un lloc a l'altre de la Pell de Brau portant un 'Club de la comedia' sobre una cosa tan avorrida a priori com la ciència? Doncs sí.
Podeu comprovar aquest apostolat en constant peregrinatge a la mateixa pàgina índex de seva web http://www.thebigvantheory.com/ on un pot traçar la ruta que els porta a tots els racons imaginables, fins i tot a una Barcelona, en un teatre que desconeixia, que traduït al castellà seria el 'Teatro Nieve'.
Allà cada dimecres, cinc d'aquests valents es dediquen al que us comentava: fer divertits monòlegs amb temàtiques científiques. Riure extraient l'humor de la biologia (sabeu com n'és d'interessant la vida sexual de les esponges?), la geologia (i el diluvi universal?), la tecnologia que vindrà amb els nous materials (i que en realitat descobrirem que es troben en un humil llapis), la salut i l'alimentació humana (vaig aprendre tant sobre els meus greixos!), i un llarg etcètera?
Que quedi clar que la positivísima valoració que faig dels seus monòlegs no és del talent artístic i la seva teatralitat: Tot i que a alguns d'ells se'ls endevina una certa predisposició natural, el veritable valor de l'invent és que el concepte 'humor intel·ligent' aquí no s'utilitza en va. És exactament el que veurem i escoltarem. Ells mateixos ens avisen a l'inici: 'no som actors, som científics' i aclarit això, ens disposem a sentir al que podria ser un cosí, un amic o amiga (dues noies entre els cinc intèrprets, al menys en això si que clarament avancem) dels nostres fills, un conegut... que es dedica a la ciència i que a sobre resulta un catxondo/a, que és capaç de fer-nos riure amb allò que va haver d'estudiar durant anys. I el que és innegable és que saben, cadascú, del que parlen. Per això ens conviden a un col·loqui posterior on podem fer-los qualsevol pregunta, seriosa o no, sobre els temes que han tocat. Perquè ni una sola dada de les que donen és falsa. I amb això fan humor!?
I és que, en definitiva, la ciència pot ser molt divertida. Això, qui hagi tingut la més mínima iniciativa per a esbrinar-ho, ho sap. Les classes de grans professors a les universitat, però també als instituts, estan plenes d'aquestes anècdotes i contradiccions, que com les de l'ésser humà, són consubstancials a la matèria. Són bojos aquests científics! -que diria l'Obélix-. També ho eren els grans de la història. Per a ser capaç -i tenir-ne ganes i resistència- d'esbrinar com funciona la naturalesa, les matemàtiques, les pedres o la ment humana, no hi ha cap mena de dubte que s'ha d'estar una mica boig/ja. Una bogeria similar a la dels qui pugen a l'escenari a intentar fer-nos riure o plorar. A la dels que escriuen històries que només passen a la seva imaginació, o posen una nota darrera l'altra amb una cadència singular fins a aconseguir la música.
I ambdós tipus de boig, artistes i científics, com a definitiva i gloriosa connexió en aquest país, són els primers a rebre quan l'economia pública davalla o es tracta de no avançar massa, no sigui que ens/els estavellem.
En resum, vaig passar-ho molt bé! Vaig riure, potser no gaire a riallades, però en cap moment em vaig sentir absurd o babau, o estafat. I què bé que hi hagi gent que faci una cosa com aquesta!
Ah, i com ells mateixos van dir en resposta a un espectador... l'espectacle està indicadíssim per a Secundària. De fet confessen que fan més 'bolos' a instituts que a teatres. Per a mi, plenament recomanable anar a veure-ho amb els alumnes o portar-lo al centre.