Bijoux (The Flowers)

Dansa

informació obra


Estrena:
Estrena
Autoria:
Marta Carrasco
Direcció:
Marta Carrasco
Companyia:
Marta Carrasco
Intèrprets:
Marta Carrasco, Anna Coll, Majo Cordonet
Escenografia:
Marta Carrasco, Pau Fernández
Il·luminació:
Quico Gutiérrez
So:
José Antonio Gutiérrez (muntatge musical)
Producció:
Companyia Marta Carrasco, CAET, CCVV, Temporada Alta 2013, i el suport del D. de Cultura, l'Institut Ramon Llull
Sinopsi:

Marta Carrasco sempre trepitja les convencions, els seus passos ferotges i els seus moviments inesperats destapen la veritable naturalesa de tot el que ens fan passar per bonic i inofensiu. Un txa-txa-txa, per exemple. Qui no ha taral·lejat els compassos de Capullito de alelí pensant-se que és una cançó d’amor? Sí? Segur? És això, l’amor? I les dones una flor d’intenssísima aroma? Deixeu que Carrasco la balli i la disseccioni, que mai més la sentireu amb les mateixes orelles. És una de les nostres ballarines i coreògrafes més internacionals, al Temporada Alta li hem vist presentar No sé si... i ara torna amb Bijoux (The Flowers). Marta Carrasco té la ironia a punt, la crítica darrera el somriure burleta, i preparada una nova desfilada d’éssers imperfectes que, com sempre, ens acabarem estimant.

Crítica: Bijoux (The Flowers)

15/10/2013

Sense Títol (Crítica amb títol a la web, importada de l'antiga base de dades)

per Víctor Giralt

Nova aventura de teatre visual de Marta Carrasco, de poètica fortament imatjada i ressonàncies oníriques, aquets cop no de malson, sinó més aviat de somni plaent, fins i tot burleta. Tres intèrprets, tres dones, tres o més floretes...La comparació entre dona i objecte ornamental s’insinua, sense però, cap voluntat pamfletària. El divertiment escènic passa bé (el muntatge musical, com és marca de la casa, molt ben escollit), i fins i tot, si un no ha vist altes muntatges de Carrasco, pot semblar fresc i impactant...El fet és que, durant una hora, la que dura B Flowers, he tingut més d’un ‘déja vu’. Marta Carrasco ha escollit un camí personal i intransferible,  i com passa amb d’altres artistes que han triat una estètica i un llenguatge tan delimitats (del Tricicle al seu estimat Pep Bou, per posar només dos exemples)  la repetició de certs tics és, segurament, inevitable.