Fa unes poques setmanes teníem Carlos Hipólito fent burrades a “Burro”, un espectacle que buscava fer-li justícia als sovint tan injustament denigrats ases, tot repassant la seva il·lustre presència al teatre i la literatura universals. Però no ens enganyem: si el gran Billy s’ha fixat en tu, si t’has convertit en una criatura shakespeariana, ningú més podrà fer-te ombra. Cap ase ha gaudit mai de la celebritat universal de la qual gaudeix el burro que tant protagonisme té a “El somni d’una nit d’estiu”; d’altra banda, un burro amb capacitats màgicament i irresistiblement seductores (la nit de Sant Joan, els instints i els desitjos fulminants corren lliurament com si fossin empesos per follets libidinosos ) que tenen molt a veure amb l’aura de prestigi sexual que l’infereixen a la bestiola els seus llegendaris atributs genitals. Doncs és precisament aquest ase ( o aquest cap d’ase) qui ens dóna la benvinguda a l’espectacle amb el qual la Needcompany, després d’haver-se posat tràgica repassant els vessaments de sang característics de teatre shakespearià reunits a “Billy’s Violence”, opta ara per prendre’s les coses amb més lleugeresa, i perdre’s a “Billy’s Joy”pels boscos plens de fades i embolics amorosos de les comèdies shakesperianes.
És clar que , com tot és relatiu , en aquell recull de violència desfermada que ara ha estat també recuperat en forma de sessió doble, no hi mancaven tampoc els seus bons moment d’un humor negre capaç d’empastifar-ho tot amb la brutícia dels actes que s’estaven escenificant. De la mateixa manera que, com tot segueix sent relatiu, entre tanta comèdia ara s’escolen també a l’escenari personatges dramàticament tràgics o, com a mínim, tràgicament grotescos, que en algun cas, ja havien fet acte de presencia a la proposta anterior. Això fa per exemple que Romeu sigui aquí de nou un dels protagonistes . O que , i mentre Juan Navarro es posa a cuinar un estofat sense que sapiguem massa quin sentit té la seva gastronòmica dedicació, hi acabi fent acte de presència l’involuntàriament caníbal i incestuós àpat de “Titus Andrònic”:j ja és ben veritat que tant la vida com el teatre de Shakespeare agafen sovint aquell tarannà tragicòmic en el qual rius per no plorar, o a l’inrevés, o tot alhora.
Però tornem a les bestioles shakesperianes, perquè a l’inici d’aquest “Billy’s Joy” que no ens proporciona tantes alegries com el seu títol semblava prometre, ens hi trobem alhora el que probablement sigui l’ós més cèlebre ( i evidentment , tant shakespearià com el burro) de la història del teatre. Que és també el més enigmàtic. L’ós fa acte de presència a la tercera escena del tercer acte de “Conte d’hivern” . Que és alhora una d’aquelles obres shakesperianes que han estat definides com a “problemàtic plays”, perquè ningú no sap mai del tot segur si està veient una comèdia, un drama, una faula fantàstica o un conte fosc i lluminós alhora . Doncs per aquesta peça tan esplèndida com inclassificable, s’hi passeja un ós que , de cop i volta, fa acte de presència a l’esmentat tercer acte per tal que un personatge fonamental de la trama “surti, perseguit per l’ós” (l’acotació original segueix sent objecte de contradictòries i intenses discussions) i acabi sent mort per l’animal. Si teniu curiositat, només us caldrà fer un click per saber l’enrenou que va provocar el fet que el rei Jaume I d’Anglaterra hagués rebut com a regal un parell d’óssos polars que, convenientment domesticats, van acabar també gaudint del seu bon currículum escènic. Però deixant de banda això, l’ós de Shakespeare i aquest cèlebre “Exit, pursued by a Bear” sempre han originat les més diverses especulacions. Som davant una simple i ben divertida broma? Som davant d’aquella acotació ràpida que s’escriu just abans d’iniciar-se una representació, quan l’autor no sap massa què fer amb un personatge i una situació escènica encara no resolta , veu que el temps de les muses s’acaba, improvisa sobre la marxa, i aquesta improvisació acaba sent immortalitzada quan el text s’imprimeix? Som per contra davant un missatge xifrat, una divertida acotació que amaga dins seu alguna mena d’oculta significació ? Sigui com sigui, l’ós es deixa veure també de seguida a l’espectacle de la Neecompany, i s’integra ben aviat a l’eixerida coreografia que marca l’inici de l’espectacle de forma prometedora.
Això, fins que l’engrescador moviment inicial acaba fent-se una mica reiteratiu, malgrat l’entusiasme amb el qual l’executa l’excel·lent companyia. Això, fins que les preguntes que originava al seu temps i segueix originat ara aquest ós que, significativament, la troupe de Jan Lauwers ha batejat com l’ós Porquoi, comencen a perdre significació al bell mig d’un enrenou dramatúrgic del qual segueixes esperant durant molta estona aquella mena d’enginyosa sortida global que li atorgui a tot plegat una mica més de sentit, encara que sigui des de l’enginy del no sentit. I això, fins que acabes acceptant que, mentre a l’hora d’abordar la tragèdia sagnant, la Needcompany anava creant un crescendo cada cop més dens, a l’hora d’abordar el sovint sublim sentit de la comèdia del qual estava dotat el bard, cada cop va adoptant tot plegat una aparença més decreixent i més banal. I a mesura que això es va fent més i més evident, s’evidencia també cada cop més que som davant una proposta en la qual la companyia confia tant en la gresca de la qual potser ella mateix gaudeix, que comet l’error de creure que el públic la comparteix amb la mateixa intensitat. I aquest error, no el pot compensar ni el demostrat bon ofici d’una formació que, , en qualsevol cas, mai brilla tant com quan Nao Albet domina l’escena; ell, fins i tot és capaç de camuflar els atacs de banalitat que pateix massa sovint el tirant a insubstancial text de Victor Afung Lauwers.
A veure, entement-nos, per tal d’evitar confusions : si vas a veure us espectacle de la Needcompany com ara aquest, ja saps que no et trobaràs amb un recull de fragments de comèdies shakesperianes més o menys ben assemblat; no és pas això, el que esperes. Però el que sí esperes, és que del conjunt de cites shakesperianes i del conjunt d’invents sorgits de la inspiració lauweriana, en surti ( com passava a “Billy’s Violence”) una proposta tan lliure com ben articulada. I aquesta articulació , falla notablement a l’hora d’abordar un “Joy” que acaba resultant molt menys joiós del desitjable, perquè, malgrat la gresca general, la cuina de Navarro, la coreografia en sessió continua , les comprovades aptituds interpretatives de la companyia , o la gresca en pilotes que pretén enviar-nos cap a casa amb els ànims ben alts, el cert és que l'espectacle no pot evitar cometre el pitjor dels pecats que li podem atribuir a una proposta com aquesta: el pecat de provocar-nos puntuals moment d’avorriment. Que la companyia creadora de l’esplèndida “Isabella’s Room” es conformi ara a fer riure el públic deixant anar de tant en tant algun que altre acudit sobre la telefonia mòbil ( d’aquells que et trobes sovint per totes les cantonades escèniques) , que forci també de tant en tant el text per tal de fer-ne aparèixer alguna que altra referència al me too, a les cancel·lacions culturals , al masclisme en caiguda lliure tan ben encarnat pel ridícul Romeu penjat pels aires del Nao, i als canvis climatològics que pateixen els mateixos boscos shakespearians pels quals es perden els protagonistes del Somni” o de “Al vostre gust”, o que per aquests boscos es passegin ara també la Blancaneus i els seus set nans que ja no poden ser nans (recordeu la polèmica que s’ha originat arrel de l’encara no estrenada nova versió del tema produïda per la Disney) , no evita que la sensació de desgavell poc elaborat, s’apropi sovint de l’escenari. Som davant d’una de les formacions més notables de l’escena europea contemporània. I una formació així, no es pot conformar en oferir-te un poc articulat divertiment que, més enllà del seu brillant embolcall brillantment defensat per uns intèrprets que, de vegades ,tampoc tenen l’oportunitat de lluir massa (aquest és per exemple el cas de l’Oberon de Gonzalo Cunill) ,es perd en una dramatúrgia tirant a dispersa, i tirant també a mandrosa, si tenim en compte el profit que li podia haver tret al material que té entre mans.
