Quan li van demanar a Victor Afung Lauwers que, després de Billy’s Violence, continués explorant l’univers teatral de Shakespeare passejant-se entre les seves comèdies, l’autor es va plantejar alliberar el personatge de Romeu del seu destí tràgic. Si, en alguns moments de la història, com durant el segle XVIII, un públic massa sensible a la violència i la tragèdia havia fet canviar els finals de les obres shakespearianes per fer feliços els protagonistes... què no podrà fer Lauwers avui? Amb uns Oberon i Sycorax que imaginen ser pares de Romeu i amb una Julieta expulsada de la narració, l’obra transporta els espectadors i espectadores des de l’espiritualitat suposada del País de les Fades en què s’ambienta la història fins a les polèmiques més comuns dels nostres dies: la cancel·lació cultural, el racisme estructural, la guerra, el canvi climàtic... En aquesta obra poblada per fades, reis i reines, óssos, els set nans i Blancaneu, la ficció passa a primer pla i, com passa a El somni d’una nit d’estiu, no se sap del cert què és real i què no ho és. Són els protagonistes figures tràgiques interpretant una comèdia, o uns éssers còmics immersos en la tragèdia? I tot passa en un text profundament lligat al nostre temps que parodia o reflecteix personatges shakespearians que, aquí, s’adrecen directament al públic més jove, al de les generacions Z o Millennial, que busquen el seu espai en un món de boomers. En aquest espectacle hi participen els intèrprets de Barcelona Nao Albet, Gonzalo Cunill i Juan Navarro.
Per als que no van veure el muntatge «Billy's Violence», dins el Festival Grec'21, però aleshores al Teatre Nacional de Catalunya, la Needcompany del director Jan Lauwers —trenta anys d'història— ha servit una sessió contínua en un únic dia amb aquest primer espectacle i el segon, «Billy's Joy», la cara i la creu d'una mateixa manera d'entendre el teatre i també una oportunitat per als espectadors del Grec'24 per passar en quatre hores —amb entreacte inclòs— d'un menú agre a un menú dolç.
Si «Billy's Violence» estava carregat de sang i fetge —sempre sota els auspicis de William Shakespeare—, el nou muntatge, «Billy's Joy» ve endolcit de comèdia. I la comèdia —que sempre amaga un fons de tragèdia— admet tota mena de recursos: des de les màscares als titelles —un magnífic cap d'ase amb morro i llengua mòbil inclosos— i del vestuari de gènere fantàstic i la corriola de pista a la disfressa gegantina d'ós, un ós que no és com aquell vell ós de la Vall Ferrera, que buscaven els excursionistes pirinencs de l'últim quart de segle XX i que no trobaven mai —avui ja no és tan difícil topar amb un ós al Pirineu!— sinó un ós que es permet saltar a la platea i ofegar amb una angoixant abraçada algun espectador com si fóssim en una festa de citypark o d'aniversari d'alguna criatura d'escola bressol.
Sort en tenim, en aquesta segona part amb «Billy's Joy», de la sempre agraïda presència del polifacètic músic, compositor i actor Maarten Seghers, que fa de mestre de cerimònies d'aquest conte de fades, inspirat, sobretot en les fades d'«El somni d'una nit d'estiu» —d'aquí ve el cap de titella gegant d'ase— i la resta de fades tant d'altres peces de Shakespeare com de la creació lliure de la companyia belga Needcompany.
No es tracta d'escombrar cap a casa, però també hi ha sort, en els dos espectacles, de comptar amb la participació de l'actor Nao Albet, molt més protagonista en aquest «Billy's Joy», que és una de les interpretacions més remarcables d'entre la seva ja celebrada trajectòria, distingida ara amb un Premi Max, a l'hora d'escriure aquesta crítica, per l'espectacle «Falsestuff» creat amb Marcel Borràs.
Els belgues Lauwers, pare i fill —més fill que pare en aquestes recents creacions— s'han llençat a la piscina, mai més ben dit. A «Billy's Joy», li passa el mateix que a «Billy's Violence», que agrada molt o no agrada gens, que distreu molt o avorreix una mica, que captiva del tot o crea repulsió absoluta. No hi ha res millor que tenir públics o receptors dividits, però mai indiferents.
Esclar que en un escenari on no hi ha bo i res —on tot és pelat, blanc net i pantalla blanca panoràmica de fons per al sobretitulat, tret dels penjadors amb el vestuari que es va canviant sobre la marxa, mitja dotzena de micros, i una petita taula de control per a l'execució de segons quins sons de Maarten Seghers—, hi hagi una mena de caseta de Food Track on, un altre dels intèrprets locals, Juan Navarro —que ja s'ha posat abans sota la pell de l'ós— es dediqui després a cuinar una mena d'escalivada, malgrat que en diguin “estofat” —però la flaire que s'escampa per la sala no enganya— i pel taulell d'albergínies, pebrots vermells i tomàquets madurs que hi ha disponibles a ser tallats a la juliana, que no vol dir pas a la Julieta del pobre Romeu.
Sembla com si Lauwers fill, o Victor per als amics, s'hagués volgut alliberar ell i, de passada, alliberar la companyia, de la vall del riu vermell anterior i els hagués volgut compensar amb un viatge de fi de curs al País de les Fades on s'hi trobaran, a més, la Blancaneu, més negra que blanca, i els set nans, molt a l'estil Disneylàndia, tot i que sense deixar d'esquitxar aquí i allà inquietuds i malestars propis de l'època com el canvi climàtic, l'assetjament o el racisme.
Malgrat totes les reticències i el xoc que representa passar de «Billy's Violence» a «Billy's Joy», la creació dels Lauwers continua deixant un regust de gran espectacle i de festassa escènica, no només pels intèrprets ja esmentats —el músic Maarten Seghers, els actors Nao Albet i Juan Navarro—, als quals cal afegir encara Gonzalo Cunill, sinó també per la resta de la companyia, les actrius que aporten bona part del mínim discurs de l'obra i que, a més de protagonitzar les escenes coreografiades —a les quals s'afegeixen sense complexos també els actors— són les que experimenten un canvi més radical de caracterització durant l'hora i mitja del xou de «Blly's Joy» i les que tenen fins i tot moments de clown impagables, sempre amb la generositat que es desprèn de la Needcompany de donar-ho tot i més sense renunciar a cap excés físic o interpretatiu. ¿Qui pot negar que, després de trenta anys, la Needcompany encara desprèn brillantor? (...)
