Recordeu aquella memorable escena de la pel·lícula d’Alfred Hitchock “Els
ocells ( The Birds)” en la qual Tippi Hedren, seu tranquil·lament al banc d’un
plàcid jardí escolar situat en un no menys plàcid entorn natural? Recordeu
com, mentre sonen les veus infantils de l’escola que es troba al costat i tot
convida a la calma, les barres fixes de la zona de jocs que es troba tot just a
la seva esquena, es van omplin d’ocellots i més ocellots d’amenaçadora
presència ? Només quan el mirallet amb l’ajuda del qual s’està retocant el
maquillatge li mostra la imatge d’aquests ocellots, Tippi pren consciència del
perill silenciós que s’ha anat acumulant darrera seu, i que l’espectador ha
percebut tota l’estona . Però de debò són els ocells, els que desencadenen el pànic?
I si els ocells, no hi fossin? Tal i com ho veia Hitchock ( i com la seva
admirable obra transmet molt bé) , tant hi faria, perquè la por de la qual ens
està parlant, és la por interior que arrosseguen aquests personatges; el
ocells, no vindrien a ser altra cosa que un d’aquests “McGufin” que omplen tota la seva filmografia:
l’excusa, la circumstància, l’element patent que fa sortir cap a la superfície
el que importa de debò, els terrors i les febleses latents de les quals , no en
volem saber res.
I ara, observem la premiada fotografia que
José Palazón va prendre a Melilla fa un parell d’anys. I en la qual l’alta tanca que separa la ciutat amb nacionalitat
espanyola del territori marroquí s’ha omplert d’estranys ocellots amb forma
d’immigrants , mentre, aliens al drama que s’acumula darrera seu , uns jugadors
de golf que es troben al camp ubicat justament al costat de la tanca, intenten
ficar la piloteta al forat. Fins i tot si no teniu presents ni les imatges de
la pel·lícula ni la de la fotografia, crec que se us ha fet ja ben visible la
connexió que existeix entre elles. I ha sigut la creativitat d’una Agrupación
Señor Serrano disposada a recordar-nos com sovint veiem imatges però no ens
parem a mirar-les de debò i llegir el que ens estan explicant, , la que ens ha
fet palesa aquesta inquietant però ben reveladora connexió. Quelcom que ha fet
mitjançant un espectacle admirable que, de ben segur, caldrà que torni a
fer acte de presència al llarg de la propera temporada : esteu ben atents, si
ara us l’heu perdut.
Altres espectacles i altres creadors
s’entossudeixen en seguir presentant-nos propostes en les quals el discurs
políticament correcte ho domina tot; propostes que permeten que l’espectador
diguem-ne que “conscienciat” se’n torni cap a casa sent conscient d’haver
complert amb el seu deure cívic. Ha fet el que tocava. Ha tornat a escoltar
allò que calia tornar a escoltar. Però ,
quin és l’abast real d’aquesta mena de propostes?
I quin és l’efecte real que ens provoca veure
dia darrera dia imatges envers les quals anem creant una mena d’immunitat
emocional que mai no reconeixeríem en veu alta? Però llavors, arriba la gent d’Agrupación Señor Serrano. I et
proposa mirar de debò aquestes imatges a vista d’ocell i llegir allò que porten
escrites. I crear connexions entre la por que provoquen els invasors ocells
d’Hitchcock , i la por que provoquen aquests altres ocells humans enfilats a
una tanca que potser, malgrat la seva aparença un xic indefensa, pretenen en
realitat envair-ho tot i deixar-nos fins
i tot sense els nostres camps de golf. I
et recorda de pas que la història del món és, ha estat i continuarà sent una
història de perpètues migracions ; migren les aus a la recerca d’una mica de
calor, i migren els pobles a la recerca d’una mica de seguretat, d’una mica de
menjar, d’una mica de futur. Per visualitzar aquesta mena de moviment constant
, la gent d’aquesta estupenda Agrupación, se n’està prou de deixar anar discursets; no necessita altra cosa que omplir el terra amb
centenars i més centenars de petis ninotets ; una massa en la qual els nadons que encara no han après a posar-se
dempeus comparteixen marxa amb tota mena d’espècies animals i humanes. Una
massa que enfila cap a la tanca. I una massa que vista a certa distància, pren
també forma de gran ocell. Capaç de
provocar com qui diu tempestes dins un
got d’aigua i de construir fascinants paisatges visuals i humans amb un mínim
de recursos utilitzats amb un màxim de talent, la gent d’Agrupación Señor
Serrano vola molt alt en companya d’aquest “Birdie” buit de retòrica i
discursos, i ple d’imaginació.
