Birdie

informació obra



Intèrprets:
Àlex Serrano, Pau Palacios, Alberto Barberá
Autoria:
Pau Palacios , Ferran Dordal, Societat Doctor Alonso
Il·luminació:
Alberto Barberá
Vídeo:
Vicenç Viaplana
So:
Roger Costa Vendrell
Producció:
Grec 2016 Festival de Barcelona, Agrupación Señor Serrano, Fabrique de Théâtre, Festival Terrassa Noves Tendències, Monty Kultuurfaktorij, Konfrontacje Teatralne, Grec 2016 Festival de Barcelona
Estrena:
Grec 2016
Sinopsi:

Dos miratges. D’una banda guerres, grans sequeres, desforestacions massives, costes contaminades, explotació laboral, inestabilitat política, pèssimes condicions sanitàries, persecucions, neteges ètniques, deportacions forçades, explotació abusiva de recursos naturals, aqüífers esgotats, escassetat d’aliments... De l’altra, supermercats ben fornits, seguretat al carrer, estabilitat familiar, bons serveis sanitaris, llibertats, treball remunerat, respecte pels drets humans, benestar raonable, reciclatge i energies renovables, prosperitat, mobilitat social... I entre els dos miratges, estols d’ocells.

Milers d’ocells en migració constant, traçant formes impossibles sobre el cel. Moviment. Moviment incessant. Ocells, i més enllà, planetes, asteroides, matèries primeres, galàxies, sang, cèl·lules, armes, àtoms, electrons, publicitat, quarks, ideologia, por, residus, esperança. Vida. Res al cosmos s’està quiet. La quietud no existeix, és una quimera. L’única cosa que hi ha és moviment. Si és impossible aturar un electró, quin sentit té posar tanques als estols d’ocells?

Premi de la Crítica 2016 categoria eines digitals (Vicenç Viaplana i Alberto Barberá)

Premi de la Crítica 2016 categoria noves tendències

Crítica: Birdie

12/07/2016

Que poden tenir a veure "Els ocells" d'Hitchcock amb els actuals moviments migratoris de la humanitat?

per Ramon Oliver

Recordeu aquella memorable escena de la pel·lícula d’Alfred Hitchock “Els ocells ( The Birds)” en la qual Tippi Hedren, seu tranquil·lament al banc d’un plàcid jardí escolar situat en un no menys plàcid entorn natural?  Recordeu com, mentre sonen les veus infantils de l’escola que es troba al costat i tot convida a la calma, les barres fixes de la zona de jocs que es troba tot just a la seva esquena, es van omplin d’ocellots i més ocellots d’amenaçadora presència ? Només quan el mirallet amb l’ajuda del qual s’està retocant el maquillatge li mostra la imatge d’aquests ocellots, Tippi pren consciència del perill silenciós que s’ha anat acumulant darrera seu, i que l’espectador ha percebut tota l’estona . Però de debò són els ocells, els que desencadenen el pànic? I si els ocells, no hi fossin? Tal i com ho veia Hitchock ( i com la seva admirable obra transmet molt bé) , tant hi faria, perquè la por de la qual ens està parlant, és la por interior que arrosseguen aquests personatges; el ocells, no vindrien a ser altra cosa que un d’aquests  “McGufin” que omplen tota la seva filmografia: l’excusa, la circumstància, l’element patent que fa sortir cap a la superfície el que importa de debò, els terrors i les febleses latents de les quals , no en volem saber res.

I ara, observem la premiada fotografia que José Palazón va prendre a Melilla fa un parell d’anys. I  en la qual l’alta  tanca que separa la ciutat amb nacionalitat espanyola del territori marroquí s’ha omplert d’estranys ocellots amb forma d’immigrants , mentre, aliens al drama que s’acumula darrera seu , uns jugadors de golf que es troben al camp ubicat justament al costat de la tanca, intenten ficar la piloteta al forat. Fins i tot si no teniu presents ni les imatges de la pel·lícula ni la de la fotografia, crec que se us ha fet ja ben visible la connexió que existeix entre elles. I ha sigut la creativitat d’una Agrupación Señor Serrano disposada a recordar-nos com sovint veiem imatges però no ens parem a mirar-les de debò i llegir el que ens estan explicant, , la que ens ha fet palesa aquesta inquietant però ben reveladora connexió. Quelcom que  ha fet  mitjançant un espectacle admirable que, de ben segur, caldrà que torni a fer acte de presència al llarg de la propera temporada : esteu ben atents, si ara us l’heu perdut.

Altres espectacles i altres creadors s’entossudeixen en seguir presentant-nos propostes en les quals el discurs políticament correcte ho domina tot; propostes que permeten que l’espectador diguem-ne que “conscienciat” se’n torni cap a casa sent conscient d’haver complert amb el seu deure cívic. Ha fet el que tocava. Ha tornat a escoltar allò que calia tornar a escoltar.  Però , quin és l’abast real d’aquesta mena de propostes?

I quin és l’efecte real que ens provoca veure dia darrera dia imatges envers les quals anem creant una mena d’immunitat emocional que mai no reconeixeríem en veu alta? Però llavors, arriba  la gent d’Agrupación Señor Serrano. I et proposa mirar de debò aquestes imatges a vista d’ocell i llegir allò que porten escrites. I crear connexions entre la por que provoquen els invasors ocells d’Hitchcock , i la por que provoquen aquests altres ocells humans enfilats a una tanca que potser, malgrat la seva aparença un xic indefensa, pretenen en realitat envair-ho tot i deixar-nos  fins i tot sense  els nostres camps de golf. I et recorda de pas que la història del món és, ha estat i continuarà sent una història de perpètues migracions ; migren les aus a la recerca d’una mica de calor, i migren els pobles a la recerca d’una mica de seguretat, d’una mica de menjar, d’una mica de futur. Per visualitzar aquesta mena de moviment constant , la gent d’aquesta estupenda Agrupación, se n’està  prou de deixar anar discursets; no  necessita altra cosa que omplir el terra amb centenars i més centenars de petis ninotets ; una massa en la qual els  nadons que encara no han après a posar-se dempeus comparteixen marxa amb tota mena d’espècies animals i humanes. Una massa que enfila cap a la tanca. I una massa que vista a certa distància, pren també forma de gran ocell.  Capaç de provocar com qui diu tempestes dins  un got d’aigua i de construir fascinants paisatges visuals i humans amb un mínim de recursos utilitzats amb un màxim de talent, la gent d’Agrupación Señor Serrano vola molt alt en companya d’aquest “Birdie” buit de retòrica i discursos, i ple d’imaginació.