La companyia italiana TPO porta anys experimentant en la interacció entre els humans i la tecnologia, prenent com a base les 'arts del moviment' corporal, que és com ara es denomina genèricament la dansa per part dels més moderns.
De tota manera, i parlo sense haver vist en directe (només en vídeo i a través de comentaris i valoracions de col·legues), en els seus espectacles anteriors el veritable protagonista és el públic infantil, que té a disposició un sofisticat dispositiu tècnic que combina imatge projectada i so, que es generen en directe, a partir del mateix moviment del espectadors que salten a l'escenari.
En aquesta ocasió, i amb uns 60 espectadors familiars en aquell passi, la sessió va consistir en la evolució d'un parell de ballarins (jo diria millor una ballarina i un 'actor físic', per parlar amb més propietat), dins d'un món creat a través de les projeccions videogràfiques i la música i els sons (tan importants uns com l'altra), on el paper de la dansa era residual. En realitat, es tracta de crear un univers estètic, un escenari per a un joc, on ben aviat grupets de no més de 6-7espectadors són convidats a sortir a l'escenari, i perseguir estrelles, caragols de mar, dibuixar a la sorra fins que una onada els persegueix i ho esborra tot, i en fi, tot un seguit de jocs, cadascun dels quals dura uns pocs minuts, i que permet que tots els 'petits espectadors' passin per l'escenari, per a orgull i satisfacció dels seus respectius acompanyants adults, generalment pares i mares.
Cal destacar que la projecció és impecable, creant ambients identificables de platja, fons marí, paisatge costaner, i a voltes cel estelat. La tècnica està molt avançada, i tot es projecta des de diferents punts frontals i zenitals, en perfectíssima sincronia, fent del terra de l'escenari un espai per al joc, i d'un dosser penjat sobre l'escenari (a la manera de les mosquiteres dels llits que veiem en climes tropicals colonialistes, amb els seus vels semitransparents), un element complementari de la creació d'aquesta fantasia. Pel que fa al so, aquí no es veu cap interacció amb el públic, sinó una banda sonora perfectament enregistrada i mesclada, però fixa. En canvi, en alguns moments els dibuixos que fan, posem per cas, amb uns pals els espectadors participants, sí que modifiquen les imatges que es projecten a terra.
Vist des d'un punt de vista estrictament 'crític', com diu el títol, molta imatge i poca, poquíssima dansa. L'espectacle és dels espectadors, bàsicament, i aquí radica la clau de la bona nota final que obté. Anant cap a la meva infantesa, hauria estat molt feliç de comptar amb aquest escenari fantàstic de jocs, ni que fos per uns pocs minuts, i intueixo que, per a aquests nens i nenes que varem participar, aquesta experiència se'ls quedarà enregistrada a la seva memòria de forma especial. Com aquells records d'infantesa que, passat el temps, un ja no sap dir ben bé si els va tenir o els va somiar, de tant propers al terreny de la fantasia.
I això, per sí mateix, ja fa que a un pare o mare li hagi valgut molt la pena de dur a l'infant a la Sala Pina Bausch del Mercat de les Flors.
