L’any 2021 Projecte Ingenu ens va convidar a assistir a una boda tràgica que resultava ser alhora el funeral mai celebrat d’un cos insepulta. I és que l’any 2021 Projecte Ingenu va estrenar una primera versió de “Bodas de sangre” , en gran mesura pensada per atreure el públic més jove ( l’espectacle havia rebut el suport del programa “Espectacles amb classe”) , i en la qual el festeig d’aquella boda que acaba també amb dos cadàvers estesos al bosc sota la llum de la lluna lorquiana , convivia a l’escenari amb l’acte de donar-li sepultura al cos mai trobat del poeta. Lorca transitava tota l’estona entre les seves criatures teatrals. I feia també acte de presencia mitjançant uns afegits que ens recordaven moments clau de la seva biografia d’una forma que podia resultar didàctica, però que no deixava respirar com cal la poètica de la tragèdia. Tot plegat, mentre l’escenografia i l’ús constant del vídeo ens transmetien l’ambient festiu que esclata en els saraus matrimonials, sempre que aquestes no acabin amb sang, un cop la núvia s’ha donat a la fuga en braços del seu veritable amor passional de tota la vida. Marc Chornet Artells optava llavors per situar la boda en una mena d’estudi fotogràfic, com aquells als quals els nuvis d’altra temps s’anaven a fer les fotos oficials del casori. I, tornant al mateix, entre tanta foto de grup i tanta gresca i la pràctica desaparició d’un personatge tan fonamental com ara el de la mare del nuvi, aquell espectacle farcit de moments notables, acabava alhora transmeten la sensació de trobar-nos davant una aproximació vàlida però un xic fallida a la densa intensitat que han de transmetre les bodes lorquanes.
Doncs, fent un acudit fàcil, podríem dir que Projecte Ingenu porta ja escenificades dues bodes i un funeral. En aquesta nova versió de l’obra , ha desaparegut la presència física de Lorca ,l’evocació del seu recorregut biogràfic i aquell acte final de sepultura que-cal dir-ho- potser era el millor del muntatge anterior. Ha desaparegut alhora bona part de l’extens repartiment de llavors, per deixar-ho tot reduït a tres actrius i un actor. I han desaparegut també per complert tant les imatges videogràfiques com l’estudi fotogràfic, per tal d’envoltar de tenebres un espai que, tret d’algunes maletes i baguls i alguns puntuals objectes guardats al seu interior, sembla anunciar des de la seva buida foscor allò que a l’últim tram de l’obra, la mare transforma en paraula esfereïdora; aquell camí que porta el ganivet que s’endinsa “por las carnes asombradas” cap a “el sitio donde tiembla enmarañada la oscura raíz del grito”. Per cert, parlant de la mare: ella sí recupera aquí la veu que havia perdut al muntatge anterior . I troba com a vehicle les veus de les tres actrius que els hi donen alhora veu als altres personatges femenins de l’obra. La primera aparició de la mare , el seu primer definitori diàleg amb el fill que és a punt de casar-se, ja il·lustra acuradament aquesta diversificació del personatge, tot anticipant alhora els tres dols compartits del final de l’obra. I per la seva banda, l’únic actor de la proposta haurà de canviar de pell constantment, per tal d’encarnar tant el nuvi oficial de la núvia, com aquell altre que ho va deixar de ser fa temps, però que ha deixat alhora tan marcada la núvia de per vida com ella mateixa l’ha marcat a ell. Que els dos nuvis acabin apunyalant-se l’un a l’altre sota una mateixa pell, deixa a la vista el caràcter autodestructiu de l’enfrontament: més enllà de la dualitat, matant a l’altre, cadascun d’aquests dos nuvis s’està matant a si mateix.
I val a dir que , malgrat les constants transicions de personatge barrejades amb constants interludis musicals estupendament interpretats per les actrius , la línia argumental de l’obra arriba amb absoluta claredat. Com ho fan també els versos lorquians, molt més acuradament pronunciats que a la proposta anterior. Som davant d’una dramatúrgia tan austera com ben equilibrada , resolta amb estudiada solvència . Uns mèrits inqüestionables que , això sí, no impedeixen que quan arriba l’escena final, acompanyada aquí per les notes i les lletres de “Take This Waltz”( la preciosa cançó que Leonard Cohen va composar inspirant-se en el poema de Lorca “Pequeño vals vienès”) tinguis alhora la sensació que a l’espectacle li manca alguna cosa. El concepte de la proposta i la sobrietat amb la qual ens arriba posseeixen rigor i eficàcia. Però van una mica mancades d’emoció i intensitat. El ritme pausat i farcit de temes cantats deixa constantment a la vista la fatalitat que introdueix la mare a la seva primera intervenció; la fatalitat representada per aquests ganivets sempre ben esmolats, de vegades tan petitons que hi tenen cabuda a la palma d’una mà (un cop més és la mare qui parla) , però alhora tan mortífers com per poder deixar al seu pas en un moment dues vídues , i una mare també vídua per la mateixa circumstància que acabarà sent orfe de tots els seus fills. Però l’atmosfera marcada alhora per una certa melangia, no permet del tot que aflori a l’escenari tota la intensitat sagnant de la tragèdia. I el mateix vals de Cohen sembla també moure’s en aquest sentit, proporcionant-li al final una bella languidesa potser excessivament lànguida. Quelcom que no impedeix afirmar que som davant un muntatge força recomanable . I si vau veure l’anterior, reconeixereu alhora el valor creatiu que suposa apropar-se a un mateix emblemàtic text abordant-lo des de dues perspectives notablement diferents.
