Bollywood, Bombay, Barcelona

informació obra



Companyia:
Líquido Teatro
Direcció:
Juanjo Cuesta-Dueñas
Dramatúrgia:
Marc Rosich
Intèrprets:
Marc Tarrida , Abel Reyes , Francesc Marginet
Escenografia:
Jairo Fuentes, Violeta Ollauri
Vestuari:
Fran de Benito
Vídeo:
Wasp Studio
Il·luminació:
Antoni Font
So:
Guillem Fernández
Sinopsi:

Exposem la vida a Barcelona de tres joves immigrants indis que han coincidit en un petit pis. De cara a enfora tothom fa el cor fort i en un ambient de camaraderia de mica en mica van aflorant les dificultats de trobar feina, la incomprensió dels veïns o la trobada amb persones que, d’una manera o d’una altra, volen aprofitar-se d’ells.

Tot es desenvolupa entre bromes i somnis, els dos elements que faciliten  evadir-se dels seus problemes. Serà justament aquest component dels somnis el que introdueix directament l’ambient de les pel·lícules de Bollywood. Per això el ball com un miratge de felicitat, irromp directament en la trama trencant el fil argumental i omple de cop l’escena de llum, música i brillantor.

Utilitzem l’humor i la tragicomèdia per posar en escena la decepció que comporta el despertar del somni migratori, quan les il·lusions no es corresponen amb la realitat.

Crítica: Bollywood, Bombay, Barcelona

15/11/2018

Amb les sorpreses sota el sari

per Andreu Sotorra

En Rajú, Vikram i Karan són tres immigrants joves com els que es poden trobar en supermercats de barris i poblacions catalanes o en festes i platges de nit venent cervesa i que han acabat petant a Barcelona. La companyia Dúo Fàcil i Líquido Teatro, en aquest seu segon projecte després de l'anterior «Y me morí», toquen un tema social fràgil i ho fan sensiblement i tant de puntetes com amb tant d'humor, que és el que caracteritza la mirada endins que sempre ha sabut fer el teatre català, amb ell mateix i, de rebot, amb els altres.

Però allò que pot semblar només ficció i divertimento parteix d'una experiència immigrant d'un dels membres de l'espectacle, el coreògraf Palwinder Nijar, especialista en dansa “bhangra”, que en la seva aventura europea es va establir a Barcelona des del Punjab passant abans per Budapest.

Hi ha, doncs, com coincideix amb altres espectacles d'aquesta temporada, un rerefons testimonial d'una realitat d'ara mateix. Ho han explicat les actrius del Cor de Maguey, amb «Mexicatas», per exemple, des de la seva barreja entre Mèxic i Catalunya. I ells mateixos van acostar-se també a Mèxic en el primer espectacle.

En el cas de l'espectacle «Bollywood, Bombay, Barcelona», la companyia burxa en les inquietuds dels tres joves indis, que compateixen habitació en un pis amb tres lliteres —un artilugi escenogràfic que es munta i desmunta a gust de cada acció, amb la relació que tenen no sempre agradable amb el veïnat, amb el seu periple per trobar feina, amb la seva voluntat d'amagar l'esforç que han de fer per sobreviure (venedor de llaunes, mosso de magatzem, venedor de supermercat, taxista...), amb la dèria per aprendre les frases bàsiques de la llengua estrangera, i també deixa un espai per no amagar el drama que hi ha sempre darrere de l'immigrant: la pobresa de l'origen, l'abandó de la família, la pèrdua d'un germà o un amic en la fugida...

La companyia ho endolceix amb el mite del cinema de Bollywood i el fetitxisme somniador per una de les actrius més populars del gènere. El somni de l'immigrant indi passa pel somni de la pantalla, la música bollywoodesca i l'èxit de tenir una feina ni que sigui precària per poder pagar el crèdit que els hipoteca l'aventura incerta de la fugida del seu país.

Color, ball, dansa i vestuari de brillantors indis alimenten un espectacle de petit format de gairebé una hora i tres quarts —que milloraria amb una retallada d'uns vint minuts per arrodonir-lo del tot—, representat en una sala de cambra com la Palau i Fabre, i que es guarda algunes sorpreses sota el sari.

Són especialment agraïdes les escenes de la recepcionista del centre cívic o la de la directora d'una empresa de distribució, així com la del taxista i els diàlegs amb els usuaris que el demanen, o l'escena de les dues veïnes —en clau de “grand guignol”— que comencen per queixar-se del soroll dels tres indis amb la música alta al pis i acaben picant-se les crestes entre elles dues, una amb el cedé de «La Santa Espina» amb Núria Feliu a tot gas i l'altra amb el de la popular «Y Viva España» de Manolo Escobar a tota pastilla. I és així com la companyia s'endinsa també d'aquesta manera, subtilment, a partir del dilema del rebuig a l'immigrant i la diferència, en el dilema de la confrontació social interna. (...)