Hi ha coses que només passen un cop a la vida. Els creients marxen i abandonen els temples. Els enemics -aprofitant aquest buit de valors- volen enderrocar-los per imposar un nou edifici, una nova religió. Objectiu. Tancada de la capella de manera pacífica. Cadenes, ciment, no explosius. Llanternes, un encenedor que no funciona i una corda. Una torradora. La clau és al confessionari. No matarem les formigues. Això és la casa del senyor. Acta del dia: ser radicals. Usarem com a mètode el pensament col·lectiu on l'escolta, el respecte i el criticisme hi són indispensables. Posar-nos d’acord. Renegar del reconeixement. No desitjar l’èxit a ningú. Rendir-se amb el cap ben alt. Les facultats són les facultats, per exemple, cantar. Cantar no pot ser ideològic ni polític. Ens mantindrem ferms i units: recordar-nos contínuament allò essencial.
'Bolxevics' és una tragicomèdia social de ressò polític en clau contemporània que en alguns moments ratllaria el teatre de l'absurd del segle passat si no fos que el que s'hi esdevé connecta amb la percepció que els espectadors tenen ara mateix de l'aire enrarit que es respira a les places i els carrers amarats d'insatisfacció ciutadana.
Però que no es pensin els espectadors que 'Bolxevics' és una recreació de les modernes ocupacions urbanes del moviment 15M i de les accions reivindicatives com les de la PAH (Plataforma Afectats per la Hipoteca) sinó que s'acosta més a una reflexió sobre la voluntat minoritària d'un sector de la societat de canviar el món i de salvar la humanitat sense tenir en compte que la majoria de vegades és el món allò que els canvia a ells i acaba enfonsant-los en la pitjor de les misèries, vençuts i engolits pels interessos personals.
