Bona gent. Quim Masferrer

Teatre

informació obra


Autoria:
Quim Masferrer
Intèrprets:
Quim Masferrer
Sinopsi:

Durant anys, dècades, segles, hem aplaudit actors, actrius, dramatúrgies, escenografies, directors... però ens hem oblidat d’una peça clau del teatre: el públic.
Quim Masferrer pensa que ha arribat l’hora de fer un homenatge al públic en un espectacle únic i impossible de repetir perquè el públic n’és el protagonista. Un protagonista, o millor dit: molts protagonistes, que escriuran l’argument d’aquesta experiència.
Un espectacle ple de veritat. Un espectacle honest. Un espectacle on Quim Masferrer vol ser el teu espectador.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Bona gent. Quim Masferrer

23/10/2019

El nebot simpàtic i sensible

per Jordi Bordes

Quim Masferrer és el nebot que voldrien totes les tietes. Però no només això. També és el cosí simpàtic que alegra les sobretaules i, probablement, el germà que sap escoltar i abraçar generosament. L'actor, que va arrencar dins del Teatre de Guerrilla i que ha anat fent carrera en solitari amb Temps, torna ara fent un homenatge al públic, amb un format que recorda molt a El foraster, que ha presentat durant temporades a TV3. El mèrit és que ara, en comptes de presentar un xou amb les entrevistes editades pels carrers els dies abans, es llença al pati de butaques desarmat. Sense res més que un micro i la seva simpatia i sensibilitat personal. Que no és poc.

El recurs de càmera és tant senzill com efectiu. Masferrer pesca històries del públic. Però, si abans, no les tenia amb qui compartir perquè es produïen abans o després del seu bolo en el que no hi cabia improvisació ara és, pràcticament, tot fresc i del dia. Irrepetible. Demostra una gran capacitat de connectar, té ganes de baixar als passadissos i temptar quina història pot sortir d'una parella o una altra. A l'angúnia del principi, es modula a una tranquila conversa, tot i que es rigui de la situació (però mai ridiculitza els seus protagonistes entrevistats). En general, busca riure's d'ell mateix i de trobar el gag a partir de la combinació de les conclusions de cada conversa. Evidentment, també voldria dir-ne de l'alçada d'un campanar sobre la situació política, per exemple, ("ai, què diria el Pepe Rubianes si hi fos, ara!") però les deixa insinuades. El pes de la trobada és del públic. Ell mateix pregunta si és una obra de teatre el què fa. Però, en realitat, és més teatre que mai. Perquè si teatre és l'emoció que es genera a un espectador per allò que passa a escena, ara, queda tot cohesionat: l'emoció és la pròpia. Tot es comparteix per la vena, sense distanciament brechtià, sense fórmules aristotèliques. Trenca la quarta paret i s'abraona a les histories. Sovint, les juga amb traç gros (ai, el Tinder, quant joc que va donar el dia que hi vam assistir) però sempre troba un moment per a emocionar (com confessar-se feliç, fins a estremir-se, en descobrir que una cosina havia convidat a una altra, que només feia tres mesos que era vídua, perquè rigués i es ventilés. Molt necessari. Humà i accessible per a tothom.