«Bonobo» és una “road movie” com ho és la novel·la mare de totes les “road movies” escrita per Jack Kerouac a mitjan segle passat i coneguda com a «On the road». El protagonista de l'obra «Bonobo», de l'actor i dramaturg Josep Julien (Barcelona, 1966), no és un “beat” del segle passat, però sí que és un “beat” d'aquest segle. A «Bonobo» no hi ni sexe, ni drogues ni “rock and roll”, però sí que hi ha un monòleg introspectiu com a la novel·la «On de road» i una altra mena de droga tan o més perillosa que la droga dura: la febre del terrorisme.
Josep Julien, que amb aquesta obra va guanyar el premi de text Jardiel Poncela de l'SGAE i el premi Quim Masó a projectes escènics, parteix dels tràgics fets de l'agost del 2017, després dels atemptats de la Rambla de Barcelona i el Port de Cambrils, quan un dels joves ripollencs, Younes Abouyaqoub, de 22 anys, conductor de la furgoneta que va deixar l'estesa de víctimes a la Rambla abans de frenar a tocar del mosaic del Pla de l'Ós de Joan Miró, va fugir per les porxades del Mercat de la Boqueria i, quatre dies després d'haver deixat un altre mort a la Diagonal en el robatori d'un cotxe, va ser abatut per la policia catalana en unes vinyes del terme de Subirats, a l'Alt Penedès.
Per atzar, el dramaturg Josep Julien, que resideix prop d'aquell terme, en va ser indirectament testimoni per proximitat. La idea que un jove d'origen marroquí, però crescut i educat a Ripoll, fos un dels autors d'aquells fets el va portar a crear l'obra «Bonobo» que, més que un “thriller”, és una autoconfessió en veu alta del personatge, convençut per la influència religiosa de l'imam que l'espera el Paradís amb les verges promeses.
L'obra és arriscada perquè no deixa treva ni respir al principal protagonista, en Fadi, que interpreta l'actor Moha Amazian, nascut a Vic el 1995, llicenciat en Química, d'origen familiar de llengua bereber, i que manté admirablement el discurs, tan complex com ric de contingut, durant més de noranta minuts, tan sols amb fugaces pauses en les quals l'actriu Neus Ballbé, també autora de l'espai electrònic sonor en directe, li proposa alguns dubtes i l'empeny a continuar amb el seu relat.
Però si bé sabem qui és ell, l'autor no desvela de seguida qui és ella i quines intencions té. ¿És una periodista...? ¿És una infiltrada...? ¿És una policia...? ¿És una productora de documentals...? ¿O potser és el que diu que és, una dona que practica la prostitució a la carretera i que es troba en el moment oportú en una gasolinera amb la seva filla...? Una mare i una filla que haurien pogut ser també una mare i una filla de les envestides per la furgoneta de la Rambla. Aquesta incògnita es mantindrà latent fins al final i no seré pas jo qui en desveli la clau.
En Fadi fa un recorregut a la inversa de la que faria el terrorista que vol atemptar i en el qual es basa l'obra. ¿Com es pot capgirar el destí ni que sigui per una trobada inesperada en plena carretera? Des de París fins a la costa de l'Estret i el mar obert tocant a Tànger, en Fadi és la veu de l'autor que reflexiona sobre les circumstàncies que envolten una generació de joves educats presumptament en la societat del benestar i que acaben rebotant contra aquesta mateixa societat potser perquè es pensa que sí que els acull, que sí que els integra, però no acaba de reconèixe'ls com són.
L'espai escenogràfic és circular. Fadi es troba tancat dins el cercle. La ferralla d'una furgoneta rebentada pels explosius no necessita paraules perquè és la terrible imatge després d'un atemptat. Els efectes de llum evoquen en un moment donat una guspira simbòlica amb la creu relluent del manillar del volant convertida en creu d'una església que serveix de refugi al fugitiu.
A l'actor Moha Amazian ja se l'havia vist en una obra de petit format, però molt celebrada, com «Alhayat o la suma dels dies», de la companyia La Viciosa, estrenada i reposada dues vegades més a El Maldà, i també en el paper de l'àrab amic de l'adaptació de l'obra «Carrer Robadors», estrenada al Teatre Grec. Però faltava un “tour de force” com aquest perquè es descobrís el potencial de l'actor en solitari que hi ha darrere, capaç de mantenir el monòleg interior amb la seguretat i la mateixa força expressiva que pot tenir un intèrpret amb una llarga experiència sobre l'escenari, com per exemple ha fet l'actor Andreu Benito recentment amb La Perla 29 i el Teatre de la Biblioteca, amb l'obra «Orgull», de Dostoievski.
L'acompanyament de l'actriu Neus Ballbé —per cert originària també del Penedès d'on parteixen els fets— no es queda enrere. En la seva faceta d'actriu —no li recordarem més la seva iniciàtica Pati Pla del Súper 3 per allò que ja és història— se l'ha vist recentment al Teatre Nacional de Catalunya amb l'espectacle «Nosaltres», d'Helena Tornero, estrenat abans a Madrid però amb el títol «A nosotros nos daba igual», i combina la interpretació, com dèiem, amb la producció musical, vessant que aquí destil·la a cor obert davant dels espectadors amb la combinació digital de la música i el so, a més de les seves breus intervencions interpretatives per facilitar les rèpliques del protagonista.
Fiad, el personatge de «Bonobo», està acorralat en el cercle tancat que l'envolta: la policia que el persegueix, els mafiosos de la cèl·lula gihadista que l'empenyen, la presumpta protecció trobada per atzar a la carretera de la jove mare prostituta... Fiad ho farà tot per sortir del cercle, però sempre hi acaba tornant. I més enllà hi ha la immensitat de l'Estret, les llums que el criden de la terra dels avis i dels pares, una terra que encara no coneix i que tampoc acabarà trepitjant. El mar és el cercle que l'engoleix. Les ones són la carretera que no s'acaba mai, com la que una projecció mostra en bucle al fons de l'escenari a gran pantalla. El destí de Fiad i el de tants joves com Fiad és com aquesta carretera de la fugida endavant de Fiad que, per moltes voltes que hi faci, acaba sempre tornant al mateix lloc. (...)
